‘La pobresa és una cosa que no s’oblida’

Faouzia Zohri és una veïna de la Ribera implicada en diferents projectes comunitaris

Faouzia Zohri, de 29 anys, viu a la Ribera amb el seu marit i els seus dos fills.
Pilar Abián

Va arribar a Montcada i Reixac ara fa 10 anys, provinent de Vic, on la seva família, originària del Marroc, es va establir l’any 1999. És mare dos infants i treballa en una empresa farmacèutica. Faouzia desborda passió i energia per tot allò que fa i està implicada en diferents projectes comunitaris. Participa als programes Cultura i barri i Viu la Ribera!, que comparteixen l’objectiu de millorar els seus respectius barris.

Vaig néixer a un petit poble rural del Marroc, a una hora de distància de Nador l’any 1994. Vivíem en una casa on no hi havia aigua ni llum. Jo només tenia cinc anys quan el meu pare va portar la família a Catalunya, però recordo perfectament el xoc que vaig tenir en arribar-hi. Vam viatjar tot el dia i a la nit, em vaig quedar adormida. L’endemà, vaig despertar en un pis on hi havia de tot… Va ser com si m’haguessin teletransportat. Emocionada per sortir al balcó, no em vaig adonar que la porta tenia vidre. No havia vist portes amb vidre abans. Han passat molts anys d’allò, però ho tinc gravat a la memòria. La pobresa és una cosa que no s’oblida.

El record de la meva infantesa a Vic és molt feliç. Mai em vaig sentir discriminada, tot el contrari. Els meus pares em van matricular en una escola de monges i allà vaig estudiar la primària i l’ESO. Tenia moltes inquietuds i vaig tastar moltes formacions, cuina, farmàcia i el grau sociosanitari, però no el vaig acabar. Amb 19 anys, vaig conèixer el meu marit i la meva vida va fer un gir de 180 graus.

Ell vivia al barri de la Ribera i vaig deixar Vic per venir-hi. El primer que em va sobtar és que aquí es parla poc en català i això em va xocar, la veritat. Adaptar-me al nou lloc de residència em va costar. No tenia la família a prop, ni gent coneguda. Soc molt sociable, però em vaig passar temps tancada a casa. De seguida em vaig quedar embarassada de la meva primera filla, que ara té vuit anys, i el segon va arribar dos anys després. Quan els nens van començar a anar a El Viver, va ser quan vaig fer noves amistats. Estic contenta amb l’escola. Jo sempre els hi dic als meus fills que gaudeixin del que estan vivint, que no tinguin pressa per créixer, que aquesta és segurament la millor etapa de la vida, sense preocupacions.

Quan em pregunten per què porto mocador sempre explico que el vel em tapa el cap, no el cervell; per a mi, no és cap imposició, forma part de la meva personalitat

M’agrada ajudar la gent, és una cosa que m’omple el cor i em dona vida. Compartir, conèixer altres persones. És per això que actualment col·laboro amb el programa Viu la Ribera! i amb Cultura i barri, de Can Sant Joan. Són dos projectes que aposten per millorar la vida dels veïns. Viu la Ribera! està destinant recursos a fer activitats. Hi ha iniciatives com ajudar els joves a treure’s el carnet de conduir que estan molt bé, perquè això els hi pot obrir les portes a trobar feina. És una pena que la participació del veïnat sigui més aviat baixa. Al barri conviuen persones de moltes nacionalitats i hi ha poca interacció entre elles. M’agradaria hi hagués més cohesió veïnal.

Al setembre, farem a la Ribera la Festa de les Cultures. Jo seré una de les representants del Marroc i de l’Islam. Sobretot, el que vull transmetre són els valors de la meva religió, que es basa a compartir el que tens i en respectar els altres. L’Alcorà diu que al veí, vingui d’on vingui, l’has de tractar bé, que tots som iguals. Per això, em dol que es cometin atemptats en nom de l’Islam i que es vinculi la meva religió amb el terrorisme, quan el que realment promou és la pau.

Quan em pregunten per què porto vel jo sempre explico que el vel em tapa el cap, no el cervell. Per a mi, no és cap imposició dur-lo, forma part de la meva personalitat.

Cada estiu viatjo al Marroc per veure la família. Als que venim d’Europa ens veuen com a privilegiats i molta gent voldria viure aquí per sortir de la precarietat i millorar. Però la realitat és que el camí no és gens fàcil. Només qui ho ha fet sap què representa emigrar i començar de zero en un país nou, lluny de la teva terra i de la teva família. No és un viatge que es faci per plaer, està marcat per la necessitat.

Deixa un comentari