‘Com diuen els meus fills, no me’n perdo ni una’

Amb 90 anys, Encarna Hermoso no falta mai a les concentracions per les urgències de la Taula de Salut, a les manifestacions del 8 de març, a les penjades de Vestits Vermells, a les caminades del Dia de la Gent Gran, a la Pink Run MiR, a la festa anual de la Favmir, a les paelles populars de l’AV de Montcada Nova-Pla d’en Coll –les va fer ella durant 25 anys– i al concurs de paelles de la Festa Major.

La llista no s’acabaria aquí, però permet fer-se una idea de l’activisme social que desplega aquesta dona d’arrels granadines, que va arribar a Montcada i Reixac el 1952, amb 18 anys. S’acabava de casar amb Manuel Fernández, també de Granada, i en els primers temps van viure en habitacions rellogades a Can Sant Joan amb la resta de la família –els pares d’ella i els quatre germans– fins que van poder llogar una de les casetes de planta baixa que hi havia al carrer Carril, al passatge conegut com el Poble Espanyol, al costat del Rec Comtal.

Acostumada a viure en una gran capital com Granada –on el seu pare havia treballat com a impressor i la mare com a modista– l’arribada a Can Sant Joan va ser traumàtica. “Només hi havia quatre cases, el carboner, el cabrer, la lleteria i un bar i, quan plovia, el fang t’arribava als turmells”, rememora Encarna, qui reconeix que li va costar acostumar-se a la seva nova vida.

El seu marit va trobar feina a la fàbrica de pintures Valentine i ella es va dedicar a la criança dels quatre fills que van tenir. Per complementar els ingressos familiars, Encarna feia tasques de costura a casa, una pràctica molt estesa a les llars durant els anys seixanta i setanta en el marc de l’economia submergida. “Cosia tota mena de peces i, de vegades, els nens m’havien d’ajudar, sobretot quan tocava enganxar els serrells als cobrellits, una tasca molt feixuga”, explica Encarna.

El 1974, el matrimoni es va traslladar a viure a Montcada Nova-Pla d’en Coll, on es va comprar el seu primer pis. “La nostra situació va anar millorant, però jo seguia cosint a casa i fent vestits de núvia gràcies a l’ofici que vaig aprendre de la meva mare“, explica Encarna, que als 12 anys va deixar l’escola per treballar en un taller tèxtil de Granada.

Inici de l’activisme

La mort sobtada de Manuel, el 1991, va suposar un cop dur per a Encarna que, amb 57 anys i els fills ja grans, va decidir implicar-se en l’AV del barri, prenent el relleu del seu marit, que va ser-ne un dels fundadors i president. “L’associació em va donar i em dona molta vida, a pesar que ara no viu un dels millors moments perquè som poquets i ja tenim una edat“, lamenta Encarna, qui va ser nomenada presidenta honorífica en reconeixement de la seva tasca.

Des dels noranta, no ha deixat de participar en les lluites veïnals i en els actes de caràcter social i cultural que es fan al municipi. El càncer de mama que va patir fa dos anys i mig no li ha impedit continuar el seu activisme, tot i afluixar una mica el ritme. “Com diuen els meus fills, no me’n perdo ni una“, conclou Encarna, que ja té set nets i sis besnets.