El confinament, un malson per a les persones amb autisme

Albert Sánchez té 33 anys i pateix autisme sever, sense llenguatge. Si bé identifica els seus cuidadors directes –mare, pare, germà i padrí–, no es pot comunicar amb ells. El seu dia a dia es basa en unes rutines molt concretes. Qualsevol canvi suposa un daltabaix i pot provocar-li crisis i episodis d’autolesions. Fins a l’inici de l’estat d’alarma, Albert anava de dilluns a divendres, de 8 a 17h, a Bellaterra, al centre ocupacional per a persones amb discapacitat intel·lectual Xiprès, de la Generalitat, on des de fa 12 anys rep atenció terapèutica. El confinament, però, va obligar a aturar temporalment el servei, que s’ha tornat a reprendre a final de juny, tot i que en setmanes alternatives. Alguns usuaris ja han començat i d’altres, com per exemple, Albert, ho faran la setmana del 6 de juliol. “Ell no entén que hi ha una pandèmia; això l’ha descol·locat totalment perquè porta des dels tres anys fent activitats i mai havia estat tant de temps sense teràpia”, lamenta la mare d’Albert, Merche Montesinos.

 

La família reconeix que l’experiència ha estat i continua sent molt dura. El jove viu desconcertat la paralització de la rutina que duia i als cuidadors se’ls fa molt difícil afrontar l’atenció contínua. “Les crisis d’autolesions s’han multiplicat per deu, té els dits destrossats i nosaltres també rebem quan intentem aturar-lo”, explica Merche. De dilluns a divendres, la mare d’Albert, que viu sola amb ell, se’n fa càrrec i els caps de setmana, se n’ocupen el pare i el germà, Àlex. “Ara no estic treballant, em dedico a organitzar esdeveniments musicals i, tal com estan les coses, no vull córrer cap risc; l’oci nocturn és un focus de possibles contagis i no entenc com han obert abans les discoteques que centres d’atenció per a persones amb discapacitat”, explica Àlex. Ell sap tenir cura d’Albert després d’anys de convivència, però reconeix que no és gens fàcil. “Medeix 1,80, pesa gairebé 100 kg i té la capacitat mental d’un nen de tres anys; si per a mi és complicat, per als meus pares, encara ho és més”, assenyala.

 

Lidiar amb la malaltia del fill no és l’únic escull en la vida de Merche que fa més de 30 anys que pateix depressió crònica i té un grau reconegut de discapacitat del 65%. Arribar a final de mes és l’altra gran batalla. “Entre tots dos i malgrat que Albert té el màxim grau de dependència, només cobrem 1.000 euros i el centre ocupacional costa gairebé 400 al mes, fins i tot a l’agost, quan no hi va, també n’hem de pagar una part”, afegeix. 

Merche està molt agraïda al suport que rep des dels Serveis Socials de l’Ajuntament, que cobreix el transport fins al centre terapèutic i subvenciona les colònies que fa el seu fill i que enguany també han quedat suspeses. “Necessitem recuperar la normalitat el més aviat possible, tant per ell com per nosaltres”, diu Merche. Amb la reobertura del centre Xiprès, Albert hi podrà anar durant dues setmanes alternatives aquest juliol. L’agost, però, es tornarà a tancar per vacances. “Una nova aturada que no li farà cap bé i que ens tocarà patir a tots”, pronostica la mare.