‘És indignant que Sergio no hagi pogut seguir amb la rehabilitació’

Un any després que acabés el judici per l’agressió que el va deixar amb greus seqüeles, Sergio Mármol, de 25 anys, continua sense haver cobrat cap indemnització. El jove montcadenc, que té el màxim grau de dependència, subsisteix amb una minsa pensió de només 580 euros i la seva mare, Eva Hernando, que fa les tasques de cuidadora, en rep 172. Amb aquests ingressos, Sergio no es pot pagar de forma privada la rehabilitació que necessitaria per intentar ser el màxim d’autònom, ja que la Seguretat Social li va donar l’alta al 2018 amb l’argument que trigaria molt de temps a poder caminar.
“És indignant! Van deixar el meu fill desemparat”, lamenta Eva, qui acaba de posar una denúncia via judicial –tramitada gratuïtament per un advocat sevillà, Fernando Osuna– entenent que, amb aquesta decisió, la Seguretat Social va frenar la recuperació de Sergio.
 

Evolució sorprenent

El cert és que, malgrat tot, Sergio ha estat capaç d’assolir un nivell de recuperació que ningú no s’esperava, excepte la seva mare. “Jo sempre vaig saber que se’n sortiria, malgrat que els neurocirurgians eren més aviat pessimistes”, explica. Hores després dels cops de peu que va rebre al cap, en ser agredit per tres individus a la sortida d’una discoteca –al novembre del 2015–, el jove montcadenc va ser operat ‘in extremis’ tres vegades i va superar dues aturades cardíaques. A continuació, va estar sis mesos en coma, dos més en vigília i un any hospitalitzat. Quan va recuperar la consciència, els metges dubtaven que pogués arribar a parlar, menjar sense sonda gàstrica o caminar.
Quatre any després, Sergio és capaç de vestir-se i de fer unes passes amb l’ajuda d’un caminador. També parla i menja, tot i que amb dificultats, i expressa clarament el que sent: “Em fa ràbia pensar que, en cas d’haver seguit amb una rehabilitació continuada, avui dia seria molt més autònom”.
Aquesta és l’espina que, tant Sergio com la seva mare, tenen clavada ja que, just abans de rebre l’alta mèdica a la Vall d’Hebron, la metgessa de capçalera el va derivar dos mesos a l’institut Guttmann on passava set hores al dia i, en acabar, els terapeutes van dir que, si seguia així, arribaria a caminar amb crosses. Després d’aquesta experiència i, en quedar-se sense rehabilitació per la sanitat pública, Eva va sol·licitar un préstec de 10.000 euros perquè el seu fill pogués seguir anant al Guttmann. Va poder-ho fer durant deu mesos, fins que els diners es van acabar, ja que el tractament és molt costós –599 euros al mes per una hora de tractament tres dies a la setmana, més 500 de transport adaptat.
Des del passat mes de setembre, Sergio fa la rehabilitació per lliure a casa, amb la seva mare, al matí, al migdia i a la nit. Justament ara i durant 20 dies rep puntualment l’assistència d’un terapeuta que li envia la sanitat pública tres dies a la setmana durant mitja hora –feia 18 mesos que la família ho havia sol·licitat.

Llarga espera

Sergio i Eva viuen en precari, malgrat que els agressors van ser condemnats fa un any a penes de presó que ja han complert i a pagar una indemnització d’1,2 milions d’euros. La sentència, però, no ha estat ferma fins ara, perquè els acusats van presentar un recurs de cassació davant del Tribunal Suprem que acaba de ser denegat. Fa només tres dies, el 25 de febrer, van ser requerits judicialment a abonar els diners, tot i que inicialment es van declarar insolvents. En aquests casos, la víctima pot reclamar a l'Estat que actuï de forma subsidiària.

Eva segueix pensant que el que ha fet la Seguretat Social amb el seu fill “és pitjor que el que està fent la Justícia”, afirma tot afegint “la indemnització no és el que em preocupa, sinó el temps perdut, tant pel que fa a la recuperació física com psicològica”. I és que el jove també necessitaria un logopeda i tractament psicològic, tractaments per als quals hi ha llista d’espera.
Per a Eva, la millor condemna als agressors seria que haguessin de pagar de la seva butxaca els tractaments que Sergio necessitarà de per vida i que no s’oblidi el que aquests van fer. “Vivim al dia i només pago el menjar, l’aigua, el gas i el préstec; a la llum no arribo”, explica Eva qui no amaga el sentiment d’abandonament, tant per part de l’administració, com del seu entorn: “Al principi, tothom ajuda i després, la gent s’oblida; encara que tinc la sort de tenir de familiars directes i veïns disposats sempre a fer un cop de mà”.
Al drama familiar s’afegeix el fet que el fill gran de la dona, Quique, de 26 anys, té paràlisi cerebral i viu en una residència des que el seu germà quedés discapacitat, on el van a visitar un cop a la setmana. Malgrat les adversitats, Sergio i la seva mare no perden el somriure. “Hem de tirar endavant, no podem viure amargats”, conclou Eva.

Correu electrònic

Leave this field empty if you're human: