‘Tornaria una altra vegada a Ucraïna però ara és molt insegur’

Els tres agents han format part d’un comboi humanitari organitzat per l’associació policial europea COPLAND. El grup ha portat vint tones de productes de primera necessitat a refugiats i ha facilitat la sortida cap a territori espanyol de famílies formades només per dones i infants.

Què li va fer decidir de participar en l’acció humanitària?
Fa anys que havia volgut col·laborar en alguna missió a Àfrica però no havia estat possible. Des de l’associació Copland amb la que col·laborem buscaven conductors i vehicles per poder completar l’operatiu. Tant jo, com els meus companys no ens ho vam pensar gaire, i va ser dit i fet.

Com ha viscut entrar en una zona de guerra?
Sabíem que el viatge comportava assumir un risc. Les sensacions van anar canviant a mida que ens acostàvem a la zona del conflicte. El que naixia com una aventura amb respecte es va anar convertint en drama i és quan se’t cau l’ànima al terra. Per molt que hagis vist a la televisió, la realitat et supera. Nosaltres vam entrar a Ucraïna finalment per Eslovàquia, i vam estar en un camp amb més de dos mil refugiats vivint en per centenars de casetes provisionals.

‘No ets conscient de la dimensió d’una guerra fins que t’acostes. Et trobes rius de gent i muntanyes de menjar i roba acumulada pendent de repartir’

I què és el que es va veient durant el camí?
Quan entres a Alemanya ja vas veient l’augment de la circulació de combois, i quan arribes a Polònia tot canvia de cop amb autocars de refugiats escortats de sortida. No ets conscient de la dimensió d’una guerra fins que t’acostes. Et trobes rius de gent i muntanyes de menjar i roba acumulada pendent de repartir. Vas veient que es desplacen només dones i infants, i ja als camps de refugiats veus la falta d’higiene. A diferència d’altres guerres, la gent que veus és gent com tu, amb la que t’identifiques, que camina clavant els ulls al terra, amb la mirada perduda, pendent del mòbil per saber dels familiars que s’han quedat lluitant o no han volgut marxar del país. Una imatge que contrasta amb la dels infants, aliens a qualsevol conflicte, jugant amb el poc que tenen, i la cara de por dels adolescents.

Què li ha impressionat més?
La imatge que tinc gravada són milers de persones amuntegades en casetes amb petites pertinences, perquè només pòden sortir del país amb una maleta de cabina. Se’t queden les olors i les escenes surrealistes dels refugiats aterrats a la frontera envoltats de quantitats que els abruma sortint amb comptagotes. És esfereidor saber que el centre de logística on anava l’ajuda humanitària va volar pels aires pels bombardejos russos i va obligar a repartir el material en un hospital.

Després de l’entrega del material d’ajuda vam portar una família fins a Reus formada per la Yulia –la mare– i els seus fills, Yaromir de 10 anys i la Sofia de 18 mesos. El fill de gran de 18 anys i el seu marit s’han quedat al país lluitant contra l’exèrcit rus

I com va ser el viatge de tornada?
Després de l’entrega del material d’ajuda vam portar una família fins a Reus formada per la Yulia –la mare– i els seus fills, Yaromir de 10 anys i la Sofia de 18 mesos. Havien passat el darrer Nadal a la ciutat tarragonina com a turistes i, ara, tres mesos després, tornen com a refugiats. El fill gran de 18 anys i el marit s’han quedat lluitant contra l’exèrcit rus. Tot i no parlar el mateix idioma t’acabes entenent i s’estableix un vincle molt fort

Tornaria un altre cop?
Tots volem tornar, però la situació cada vegada és més complicada. Quan estàs allà veus com les famílies fugen aterrada, disposades a pujar a qualsevol cotxe sense que importi el destí perquè qualsevol lloc és millor del que tenen.

Correu electrònic

Leave this field empty if you're human: