Una plaça nascuda de la lluita veïnal

Fa 44 anys, a l’inici de la Democràcia, l’AV de Can Sant Joan va decidir transformar un solar abandonat i ple de brutícia, propietat de l’estat, en un espai d’ús públic, aprofitant que arribava la celebració del Carnaval i no hi havia cap lloc al barri per concentrar les comparses. Amb la col·laboració del contractista Ángel Ventura i sense demanar cap permís, les màquines excavadores van començar a treballar en el terreny fins que va quedar alliberat de brossa, descobrint dues pedres de grans dimensions, una de les quals continua avui dia en un parterre, dins de l’espai. És per això que el nom amb què es coneix l’indret és el de plaça de la Pedra.

“Quan van entrar les màquines, allò era un niu de rates”, recorda Diego Álvarez. Aquella jornada va ser tensa. “No parava de venir la policia a veure què s’estava fent”, recorda Álvarez, qui va estar tot al dia seguint l’actuació, acompanyat d’altres membres de l’AV, Ginés Casado, Joaquin Martín, Manolita Vidal i Carolina Morán: “Els cinc vam estar allà tot el matí, fins i tot vam improvisar un foc a terra per fer l’esmorzar, i a partir de les 17 h es van anar afegint altres veïns”.

Aquella decisió unilateral va portar cua, perquè Renfe va denunciar els fets i el president de l’AV, Pepe Martínez, va haver d’anar a declarar davant del jutjat, acompanyat, això sí, per un bon grapat de veïns. La denúncia, però, va quedar finalment arxivada. Després d’aquell episodi, l’anomenada plaça que mai no ha estat realment una plaça, va viure altres moments per al record. A principi dels anys 90, es va col·locar la primera pedra de l’institut que el barri reclamava, però que mai es va arribar a construir allà. El veïnat també va lluitar per frenar un projecte de construcció d’habitatges previst en el sector i feia anys que reclamava un aparcament en condicions.

“A nosaltres ningú no ens ha regalat res”, conclou l’actual president de l’AV, José Luis Conejero.

La història de la plaça de la Pedra és la d’una lluita veïnal que forma part de la memòria col·lectiva del barri i que va obrir la porta a aconseguir anys més tard una altra reivindicació, la urbanització de la plaça Nicaragua com a parc públic.