La Torre Blanca, una casa senyorial enmig de la Serralada de Marina

A l’edifici va viure l’alcalde Estanislao Abadal, procurador del terratinent Carlos Llanza i Mata

En un petit Turó de la Serralada de Marina, a prop de les pistes del Club Tennis Reixac, s’aixeca la Torre Blanca, un edifici d’estil neoclàssic amb elements de decoració modernistes, que forma part del catàleg de patrimoni arquitectònic del municipi. Va ser construïda el 1903 com a casa d’estiueig de Carles de Llanza i Mata, representant del sector més benestant de l’aristocràcia catalana, que va acumular nombroses propietats, sobretot a Reixac i Mas Rampinyo. La torre també és coneguda com a Ca l’Alcalde perquè va ser la residència d’Estanislau Abadal, qui va ocupar l’Alcaldia de Montcada i Reixac entre el 1901 i el 1918 i va ser l’administrador del patrimoni d’aquest poderós terratinent.

Panoràmica de Reixac a mitjan del segle passat, amb la Torre Blanca a l’esquerra (Arxiu: Família Ricart)

Testimonis personals

En aquesta casa van passar la seva infància i bona part de la joventut Montserrat i M. Carme Ricart Deví, les netes de Joan Ricart Palet (Ripollet, 1878), assistent d’Estanislao Abadal, que va fer construir una habitatge al costat de la torre perquè hi poguessin viure ell i la seva família. “El meu avi l’anava a buscar a l’estació del tren, quan tornava amb unes grans saques plenes dels diners que recaptava com a procurador de Llanza”, explica Montserrat, de 89 anys, qui també recorda que un cop a la setmana, l’alcalde Abadal atenia a casa seva els veïns del poble que volien exposar alguna problemàtica. Joan Ricart s’ocupava de rebre’ls i acompanyar-los fins al despatx.

Festes fastuoses

Per la Torre Blanca van passar personalitats del govern de Madrid i del món eclesiàstic, alguns dels quals van fer missa a la capella de la casa. “També s’hi feien grans festes on se servien paneres de peix i marisc que venien de Badalona”, recorda M. Carme, de 83 anys. La finca tenia una quadra amb cavalls i un estable amb bestiar, a més d’un safareig amb peixos de colors i un bosc tancat. Després de la guerra, la casa llogava habitacions a gent que venia de Barcelona i també de l’estranger, fet que les dues germanes vivien amb emoció.

Reixac, un veïnat unit de cases disperses

Seixanta-cinc anys separen aquestes dues fotografies, fetes a la part de darrere de la Torre Blanca i protagonitzades per les germanes Montserrat i M. Carme Ricart Deví, que van retornar a la finca –ara en mans d’una altra família–amb motiu d’aquest article. Ambdues guarden bons records de la seva vida a Reixac. La major part del veïnat, repartit en cases disperses, tenia lligams familiars i existia un gran sentit de comunitat. L’església de Sant Pere era el punt de trobada i el toc de les seves campanes no només marcava les hores del dia, sinó altres informacions d’interès. A la nit, si algú voltava per les cases, el veí que se n’adonava disparava trets a l’aire per advertir del perill i la resta s’hi afegien.

Montserrat encara recorda la por que va passar la nit del 27 de gener de 1939, quan tots els familiars que vivien a Montcada es van refugiar a la Torre, pensant que les tropes de Franco –estacionades al Vallès– entrarien a Barcelona pel municipi. “Des de casa es veien les fogueres dels soldats en la llunyania i els grans parlaven en veu baixa a la vora del foc amb cares de preocupació”, rememora.

Deixa un comentari