Nous catalans: Diego, Lourdes i Nina
Us presentem testimonis de nous catalans que han arribat a Montcada i Reixac
Em dic Diego Armando Izaguirre, soc de Tegucigalpa, Hondures, i fa 7 mesos que visc a Montcada i Reixac. Parlo castellà, francès i una mica de català.
Una paraula molt típica del meu país és anantes. És una expressió col·loquial que utilitzem per dir que una cosa que podria haver passat, per poc, no ha passat. Per exemple, si et cau el mòbil a terra i no li passa res, diem: ¡Anantes no se quebró!
A Hondures també diem molt macanudo, que significa excel·lent, magnífic o molt bo. La fan servir molt les persones grans, els joves no tant.
En català m’agrada molt el meu nom, Dídac, perquè és molt diferent del castellà i sona molt bé. També m’agrada la paraula rínxols i la frase t’estimo molt.
Em dic Lourdes Bendezú i soc del Perú, de Lima. He viscut 10 anys a l’Uruguai i ara fa 6 mesos que visc a Montcada i Reixac. Parlo castellà, anglès i una mica de català.
Al Perú diem molt chévere. És una paraula col·loquial que vol dir guai. També diem molt la paraula bobo en el sentit de cor o amor. Per exemple, diem: lo tengo en el bobo, que vol dir el tinc al cor.
En català m’agrada molt l’expressió una mica, perquè té un so bonic i perquè la puc fer servir en moltes situacions. També m’agrada com sona la paraula mandonguilles i, a més, m’agrada molt menjar-ne!
Soc la Nina. Vaig néixer a Köln (Colònia), una ciutat d’Alemanya amb molta pluja i que compta amb un milió d’habitants.
Ara ja fa 17 anys que vaig arribar a Catalunya i parlo cinc idiomes: alemany, anglès, francès, castellà i català.
Com a expressió típica de la meva ciutat m’agradaria destacar Et kütt wie et kütt. No és una expressió alemanya, sinó del dialecte kölsch, que és el que es parla a Köln. És la primera llei de les onze que tenen els habitants de Köln i que ve a dir que les coses són com són i que no es poden canviar. Expressa una actitud tranquil·la d’acceptar l’inevitable i de no preocupar-se per coses que no es poden controlar.
En català, l’expressió De més verdes en maduren m’agrada molt perquè em recorda la primera llei de Köln i l’entenc com que a la vida ens passen moltes coses rares, coses que no entenem, però que ens convida a acceptar-les tal com arriben perquè és el que ens toca viure.
Articles relacionats
