Els residus a Catalunya, una gestió encara no resolta i de greus conseqüències ambientals i socials

D’on ve aquesta decisió? La darrera Directiva (llei) europea 2018/851 marca uns objectius per prevenir l’augment dels residus, degut especialment als residus d’un sol ús i a l’obsolescència programada, fruit de la cultura imposada pel mercat d’usar i llençar!

La Directiva, d’obligat compliment, estableix clarament la jerarquia d’actuació dels poders públics sobre els residus: la prevenció, la reutilització i el reciclatge per aquest ordre. I finalment, com la pitjor opció pels residus que no s’han pogut reciclar, el tractament de final de canonada: els abocadors i la incineració.

Ningú pot ignorar que la prevenció és l’acció prioritària a què estan obligades les administracions i els productors de residus i és fonamental per evitar el consum de matèries, d’emissions de GEH i de contaminació ambiental. Reutilitzar –tornar a fer servir el mateix objecte siguin envasos, roba, aparells…– és preferible a reciclar i cal garantir un reciclatge de qualitat per evitar que els materials seleccionats pels ciutadans vagin a parar a abocadors i incineradores i ocasionin més contaminació en perjudici del medi i la salut de la població.

Objectius

La Directiva marca els següents objectius: l’any 2020 reciclar el 50% dels residus; el 2025, el 55% i el 2035, el 65%. Malauradament a Catalunya l’any 2022 els resultats obtinguts van ser molt insuficients: un 41% de recollida selectiva neta; un 31% d’abocament, i un 19% d’incineració. Segons les nostres dades, a Montcada la recollida selectiva neta solament arriba al 30,83%. Aquests resultats incompleixen totalment els objectius, el que vol dir que la resta que no es recicla va a cremar-se o abocar-se amb l’impacte que els veïns coneixen i pateixen fa molts anys amb la crema de residus a la cimentera Holcim.

La Directiva ordena que els costos municipals de recollida i tractament dels residus els assumeixin els ciutadans; però també diu clar que els productors han d’assumir els costos de tractar els residus en què acaben esdevenint els seus productes. I què vol dir això? doncs que les administracions han de garantir que els costos de recollida, triatge i tractament de final de canonada de tots els residus dels productes que es posen al mercat –envasos, aparells elèctrics i electrònics, roba, voluminosos…– siguin pagats pels productors i no com passa ara. Posem un exemple: els envasos que només en paguen una part per la submissió de l’ARC al lobbye potent dels productors agrupats en ECOEMBES, que només es fan càrrec del que es recull en els contenidors o bossa groga però no de la resta de residus que acaben pagant els ajuntaments, o sigui, la ciutadania.

La normativa catalana hauria d’obligar els productors a assumir els seus costos i no carregar-los en els ciutadans. D’aquesta manera, disminuiria el cost de la taxa municipal, perquè els veïns i veïnes només pagarien la gestió dels residus orgànics que són responsabilitat seva i que hem de ser conscients que cal separar correctament per poder elaborar compost de qualitat i evitar que es cremin o s’incinerin.