Enamorar-se de (a) l’ABI

Continuar omplint de vida aquest espai centenari és cosa de tots

Amparo Montferrer, a la porta de l'Abi, on anava a ballar de jove
LB

Torno a casa del Poeticae, la marató poètica que aquest any ha organitzat l’Ateneu Domingo Fins. És tard i me’n vaig a dormir acompanyada d’una sensació difícil de descriure. És una barreja d’orgull, felicitat i esperança. Orgull per la immensa feina que fa la junta de l’entitat, tots amics meus. Felicitat perquè el que s’ha viscut allà ha estat màgic. I esperança perquè si una lectura de poesia a Montcada i Reixac pot aplegar tanta gent vol dir que la humanitat encara té alguna possibilitat.
Abans de tancar els ulls, èbria de tot plegat, decideixo que la següent Tribuna anirà sobre l’Ateneu o l’ABI, digueu-li com vulgueu.

No es tracta només de salvar les parets modernistes de l’edifici, el terra hidràulic o el sostre ornamentat, el que importa és la història que hi ha a dins

L’endemà, truco a la meva iaia per telèfon. Té 94 anys, però una memòria excel·lent. Li agrada molt explicar-me històries “d’abans” i jo adoro escoltar-la:
-Iaia, vull escriure un article sobre Colon (ella li diu així). Explica’m com era quan tu hi anaves a ballar.
-Ui, era preciós! Cada diumenge feien ball. I també obres de teatre.
-I quina música sonava?
-A mi m’encantava quan tocaven alguna de Jorge Sepúlveda.
Parlem una mica més i pengem. Al cap d’un moment em torna a trucar, que no m’havia explicat el millor, diu. Any 1947. Nit de Nadal. La sala gran, plena de gom a gom. Els pares i les mares als “palcos”, vigilant. Els joves a baix, ballant. Tothom, molt mudat. De cop, sona Lisboa Antigua i el meu avi se li declara. Ella, guapíssima, 18 anys acabats de fer, li diu que sí…
I aquí estic jo, 77 anys més tard, escrivint aquestes línies. Qui sap si existiria sense aquell ball. Ara, més que mai, vull salvar l’edifici. Però no són les parets modernistes, el terra hidràulic o el sostre ornamentat el que importa (que també), és tota la història que hi ha a dins. Història d’una Montcada que desapareix i de totes les històries que han de venir.
La junta actual s’està deixant la pell per revitalitzar l’entitat i reunir fons per poder restaurar l’edifici. Tanmateix, continuar omplint de vida aquest punt de trobada centenari i independent és cosa de tots. Aneu-hi, participeu, gaudiu però, sobretot, feu-vos-en socis i sòcies!
Salvem l’Abi per salvar la cultura i, així, de pas, per salvar-nos una mica tots.

Seccions:
Etiquetes:

Deixa un comentari