Quan la necessitat d’habitatge digne queda a la intempèrie

Fer aquest article està motivat per haver viscut de prop el procés viscut al municipi i per la necessitat d’aportar una reflexió al treball conjunt que ha de permetre que les persones que viuen en barraques puguin accedir a un habitatge digne.

El matí del 29 d’octubre de 2024 es va despertar agitat a Montcada i Reixac. El consistori, amb un dispositiu de la Policia Local, una excavadora i el suport dels Mossos d’Esquadra, va acudir al Torrent de la Vallençana Baixa per complir una ordre judicial: desmantellar les barraques on vivien diverses persones en situació de vulnerabilitat. Una vintena, segons diversos mitjans. La màquina, en qüestió d’hores, va enderrocar les barraques. Les estructures van quedar reduïdes a ruïnes, però les persones continuaven al mateix lloc, sense un sostre on refugiar-se i exposades a la intempèrie. Són persones que, com que no poden pagar un pis, s’han vist en aquesta situació de precarietat. Una realitat que afecta cada vegada més persones.

Davant d’aquesta situació, alguns veïns i veïnes, commocionats pel desemparament en què han quedat aquestes persones, s’han unit per oferir-los suport. S’han acostat a les famílies desallotjades, els han preguntat què necessiten i els han portat aliments, roba d’abrigar i altres articles de primera necessitat. Encara que el suport és en els seus primers passos, reflecteix una llavor de solidaritat que, amb el temps, podria créixer en una xarxa d’ajuda més estable i organitzada, inspirada en el compromís d’una comunitat amb el benestar de tots els seus membres. Tots i totes vivim en el mateix municipi.

L’habitatge com a dret humà essencial

A la Constitució espanyola, l’article 47 estableix que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”. Tanmateix, la bretxa entre aquest dret i la realitat és evident. Quin significat té aquest dret quan una família veu com el seu habitatge és destruït sense que se li ofereixi una alternativa segura i estable? Les Nacions Unides també subratllen que l’habitatge no és només un sostre, sinó una base des de la qual les persones poden construir una vida digna. A Catalunya, la Llei 18/2007, de 28 de desembre, l’entén com el dret de tota persona a accedir a un habitatge digne que sigui adequat, en les diverses etapes de la seva vida, a la situació familiar, econòmica i social i a la capacitat funcional.

A la Constitució espanyola, l’article 47 estableix que “tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat”. Tanmateix, la bretxa entre aquest dret i la realitat és evident. 

Per abordar el problema del sensellarisme, a Catalunya es va aprovar el 2018 un acord de Govern que va establir les bases per a un Marc d’Acció per a l’Abordatge del Sensellarisme, finalment posat en marxa per al període 2022-2025. Aquest Marc d’Acció considera l’habitatge com a “imprescindible per construir un projecte de vida digne” i treballa en la creació d’un protocol d’acompanyament a les persones sense llar, com va explicar Mireia Vall, directora general de serveis socials del Departament de Drets Socials de la Generalitat. Segons Vall, des de la Generalitat s’està donant suport econòmic a 48 municipis i consells catalans per dotar-los de places d’allotjament i garantir un referent de sensellarisme municipal a cada ciutat.

Housing First: alternativa sostenible i humana

Aquest cas també planteja la necessitat d’explorar solucions més humanes i sostenibles, com el model Housing First, que s’ha implementat amb èxit en diversos països europeus i també a Espanya, especialment al País Basc i Catalunya. Housing First proposa que l’habitatge ha de ser el primer pas en qualsevol intervenció social, oferint un habitatge estable des del qual les persones poden reconstruir les seves vides. En contrast amb els models tradicionals, on les persones en situació de vulnerabilitat han de superar múltiples etapes per accedir a un habitatge, Housing First planteja l’habitatge com a punt de partida.

A més de ser una solució humanitària, Housing First resulta rendible a llarg termini. Experiències en països com Finlàndia han demostrat que garantir un habitatge estable redueix les despeses en serveis d’emergència, atenció sanitària i assistència social. A Catalunya i altres zones d’Espanya, els projectes Housing First han demostrat la seva capacitat per integrar persones en situació de vulnerabilitat i millorar-ne les condicions de vida, reduint significativament la càrrega sobre els serveis públics.

La força de la comunitat

Per a les famílies i persones afectades, la destrucció de les seves barraques no representa només la pèrdua d’un espai físic; és la desaparició d’un “llar”. Davant d’aquesta realitat, l’organització comunitària i el suport veïnal són essencials. Encara que el suport veïnal en aquest cas és incipient, el seu impacte és significatiu. A través de petites accions i una escolta atenta, els veïns i veïnes estan ajudant a cobrir les necessitats bàsiques de les famílies i a transmetre’ls que no estan soles.

Aquesta solidaritat, que comença amb petits gestos, té el potencial de transformar-se en un moviment més organitzat i amb major abast. Són exemple, anys enrere, les experiències de l’Associació de Veïns del Carmel, la Coordinadora d’Entitats per a l’Erradicació del Barraquisme de La Perona o les entitats veïnals del pròxim districte de Nou Barris amb el crit de PISOS SÍ, BARRAQUES NO! Actualment, aquest també és el lema de barris com Vallcarca, a Barcelona.

Els veïns i veïnes, a títol individual, també poden contribuir. Des de petites donacions fins a l’acompanyament en reunions veïnals i la difusió de la situació a les xarxes socials, el suport de la comunitat representa una força clau per exigir una resposta que respecti la dignitat de les persones afectades.

Una responsabilitat compartida

El desallotjament de les barraques a Montcada i Reixac ens recorda que l’habitatge digne continua sent un repte urgent a la nostra societat. Les famílies afectades necessiten més que pal·liatius; requereixen solucions que respectin la seva dignitat i garanteixin el seu benestar. Models com Housing First són alternatives viables que mereixen ser explorades, no només com una inversió econòmica, sinó com una aposta ètica que posa les persones al centre de l’acció pública.

L’habitatge digne continua sent un repte urgent a la nostra societat.

Avui, com ahir, la força de la comunitat demostra que un canvi és possible. Les xarxes de suport veïnal, encara incipients, estan mostrant el seu compromís, i cada gest suma. Només a través d’una solidaritat activa i de polítiques públiques inclusives podrem construir una societat on ningú es vegi obligat a viure a la intempèrie, i on el dret a un habitatge digne sigui una realitat per a tothom.

Antonio Alcántara és membre de l’AV de Can Sant Joan i professor a la Universitat de Barcelona