Víctimes de la incoherència

Sempre m’ha semblat fascinant, alhora que irritant, la constant incoherència que tenim els èssers humans. Des de les situacions més privades, com aquella en la que demanes a la teva parella que no faci quelcom per més tard acabar fent tu allò que no volies que fes, fins a les més quotidianes, com reivindicar tota mena de drets a les xarxes socials (moltes vegades oblidant deures pendents). En canvi, quan ens pugen el preu de la llum, o del lloguer per sobre del salari mínim som incapaços de sortir al carrer per fer alguna cosa de veritat, com feien els nostres avis.

Què ens ha passat? Trobo que cada cop som més manipulables, egoistes i poc intel·ligents. Només cal que ens prometin bars oberts i futbol per votar en massa el partit que mai ens ha inspirat confiança. I després, ens lamentem perquè la sanitat va malament… Però, que no ho sabíem d’entrada?
Crec que l’avenç tecnològic tan espectacular que hem viscut en aquests darrers anys ha tingut molts beneficis, per suposat, però ens hem acomodat a l’automatisme físic i mental, com bé reflecteix la pel·lícula ‘Wall-e’. Som incapaços d’aixecar la vista del telèfon per parlar amb la persona que tenim al costat. Cada cop tot és més breu i banal­;­ cada vegada ens avorrim abans i volem ser aquell o aquella que té la vida perfecta a les xarxes (alerta espòiler: la seva vida no és perfecta). I, alhora, cada dia ens sentim més sols. Ens hem oblidat de gaudir i de lluitar pel que som cadascú de nosaltres. Ens hem perdut com a individus.

Crec que gran part del problema es la distracció i l’excés d’informació que rebem, cada cop més constant i superficial. Això provoca que no ens centrem en el més important de les nostres vides: nosaltres mateixos. Hem de treballar per nosaltres, escoltar-nos, gaudir de la nostra part del pastís i no preocupar-nos tant pel que fan els altres i, menys encara, pel que fan persones que ni tan sols coneixem, ja que només els nostres actes són responsabilitat nostra.