‘Montcada i Reixac està per sobre de la mitjana quant a les víctimes de la Guerra Civil’

Durant els dos últims anys, Benjamí Benedicto s’ha dedicat a investigar l’impacte que va tenir la Guerra Civil a Montcada i Reixac. Tot i no residir al municipi, aquest catedràtic d’Història ha volgut indagar en els esdeveniments locals per afegir la informació al web que va presentar a l’octubre sobre cost humà del cop militar al Vallès Occidental. Al llarg de 20 anys, Benedicto ha recopilat més de 3.000 casos a tota la comarca, 160 dels quals són montcadencs.

Com va començar la seva recerca al voltant de la Guerra Civil?
Va ser a principi de la dècada del 2000, quan vaig animar els meus alumnes de batxillerat de l’INS Sentmenat a investigar què havia passat en aquell període al poble i van començar a descobrir moltes dades que desconeixíem. Un dia, un alumne ens va explicar que el seu veí havia estat al camp d’extermini de Dachau, a Alemanya, i és així com vaig conèixer Joan Escuar, president de l’Amical de Mauthausen, l’associació catalana de víctimes i supervivents dels camps de concentració i extermini nazis.

Tota una descoberta.
Sí, perquè ens van encarregar fer un llibre sobre la seva història i quan el vam presentar, altres veïns del poble van venir a dir-nos que el cas d’Escuar no era un fet tan extraordinari, que ells també havien estat a camps de concentració, presons o batallons de treball forçat. Va ser aleshores quan vaig animar els meus alumnes a parlar amb la gent gran del poble sobre les seves experiències personals, donant peu a una exposició i a l’edició del llibre Els sentmenatencs de la Guerra Civil. La iniciativa va agradar tant que des de Polinyà ens van encarregar fer el mateix.

La investigació sobre Montcada i Reixac arribarà més tard.
El setembre del 2022, tot just jubilar-me. Jo coneixia el poble només de passada. Vivia a la Guineueta i el meu pare treballava a Polinyà i recordo que quan era petit i passàvem per davant de la cimentera, sempre em deia a cau d’orella: “Durant la guerra, aquí cremaven gent”. Anys després, investigant amb els meus alumnes la sort de vallesans als camps d’extermini nazi, un dia va sortir el nom de Montcada i aquest va ser el primer fil que vaig estirar en anar a l’Arxiu Municipal.

Què va descobrir?
Que una jove montcadenca de 25 anys, Eugenia Raimunda Levy, va morir el setembre del 1942 a Auschwitz. Pel cognom, suposo que era d’origen jueu.

El primer cas del municipi que vaig investigar va ser el d’Eugenia Raimunda Levy, qui va morir assassinada al camp d’extermini d’Auschwitz l’any 1942

Quina és la seva història?
Va néixer el 26 d’agost del 1917, era filla única i vivia a Carretera Vella, 16. Un domicili, d’altra banda, que sembla maleït, perquè el 1920 també hi va residir la família Barbé Garrigosa que va perdre tres dels seus membres a la Guerra Civil. D’Eugenia no en sabem gaire més, tret que va residir a Rennes (França) i es va casar amb Nissin Azar, de qui es va divorciar el 1941, en plena Segona Guerra Mundial.

No va ser, però, l’única montcadenca morta en un camp d’extermini nazi.
Pel que he pogut esbrinar, Francisco Reverte Pérez, qui durant la Guerra Civil va estar al Comitè Municipal antifeixista, va morir a Mauthausen el 27 de gener del 1941. I mesos després, al mateix camp consta la mort de Rafael Dalmau Comas, germà del conegut actor Joan Dalmau, qui també va perdre un altre germà, Joan, al front de Terol.

Els nazis també van assassinar una família sencera de Montcada en els fets d’Oradour-sur-Glane, la matança més gran de civils en territori francès, pocs dies després del desembarcament de Normandia.
És la tragèdia més gran de tot el Vallès Occidental quant al nombre de morts en una mateixa família. Joan Téllez juntament amb la seva mare, Ramona Domínguez, la seva parella, Marina Domènech, i els seus tres fills menors, Miquel, Harmonia i Llibert vivien exiliats en aquest petit municipi i van ser víctimes de la massacre que van cometre els nazis en la seva fugida de les forces aliades. El 10 de juny del 1944, un total de 190 homes, 245 dones i 207 infants van morir afusellats o cremats vius a l’església del poble.

Un episodi gairebé desconegut al nostre municipi.
Segurament perquè contràriament a altres localitats, aquí no s’han homenatjat les víctimes d’Oradour-sur-Glane. A Sant Feliu de Llobregat, el poble de naixement de Marina Domènech, sí que es va posar una placa en record seu. I a Barberà del Vallès, una altra per les germanes Àngela i Emilia Massachs Borruel.

Creu que hi pot haver influït el fet que Téllez va ser membre destacat del Comitè antifeixista al qual s’atribueix la mort de centenars de persones a les tanques del cementiri local?
És un tema delicat i comprensible per part de tots. Cal dir que a l’inici de la guerra, Montcada i Reixac es va trobar com a pont de connexions entre el Vallès Occidental i Barcelona i el Comitè Central de la CNT va decidir que el cementiri municipal fos un dels escenaris de la repressió a la rereguarda republicana. El Comitè local va haver d’acceptar aquesta decisió, potser perquè no tenia cap altra opció. Però és cert que va haver-hi noms que es van relacionar directament amb detencions i afusellaments com van ser els de Joan Téllez, Salvador Mellado i Tomás del Toro. Tots tres es van exiliar en acabar la guerra i mai van ser jutjats, però van córrer diferent sort, mentre Téllez va ser afusellat pels nazis, Mellado va viure fins als 101 anys.

El Comitè Central de la CNT va decidir que el cementiri municipal de Montcada i Reixac, a mig camí entre Barcelona i el Vallès, fos un dels escenaris de la repressió a la rereguarda republicana

Comparativament amb altres municipis, el cost humà de la guerra a Montcada i Reixac va ser elevat?
Sí, està per sobre la mitjana quant al nombre de víctimes, tant al front com a causa de la repressió, tant d’una banda com de l’altra. En el cas dels soldats, en van morir 99, la majoria de lleva. Montcada tenia un pes importantíssim en el moviment obrer i anarquista i això va fer que el nombre de voluntaris per allistar-se fos elevat. Moltes de les famílies no van recuperar mai els cossos, que van quedar al camp de batalla. En acabar la guerra i fins a la democràcia, els soldats republicans van quedar en l’oblit, a causa de la repressió franquista i la imposició del silenci.

Quantes víctimes mortals va provocar el franquisme?
Al municipi n’he comptabilitzat 25, però la xifra segurament és superior perquè els registres no tenen en compte la gent que va morir a la presó per “causes naturals”, segons el règim. La majoria van ser afusellades al Camp de la Bota.

Van ser prèviament jutjades?
Als judicis del franquisme no hi havia justícia, només arbitrarietat i això és molt greu. Els reus no tenien cap garantia legal, ni defensa, ni drets. Mai no són considerats persones, sinó individus o elements. A la majoria dels 300 sumaris que he consultat, les acusacions no tenen càrrega probatòria, es basen en delacions o denúncies.

Al municipi he comptabilitzat 25 víctimes de franquisme, però la xifra segurament és superior perquè els registres no tenen en compte la gent que va morir a la presó per “causes naturals”

Tenir avals, tampoc no servia de res?
Depèn del cas. Curiosament, el nou ajuntament franquista no va tenir una actitud de revenja extrema com sí que va passar a altres llocs. He trobat documents signats per l’alcalde en què assenyala que tal persona “puede servir a la causa nacional porque, a pesar de ser exaltado, no hizo mal a nadie”, però això no sempre servia per evitar la mort del reu.

Recorda algun cas en concret?
Un de molt trist, el dels germans Jordi i Ramon Cardona, de 19 i 17 anys, relacionats amb grups de resistència anarquista. Els avals no van evitar el seu afusellament, que es va retardar uns dies fins que el petit va complir els 18.

Tot i el pas dels anys, creu que encara costa parlar d’aquest tema sense ferir sensibilitats?
Bona part de les 160 víctimes del municipi que he aconseguit documentar tenen fills o nets i a ningú no li agrada sentir determinades coses sobre la seva família. De tota manera, des que he publicat el meu web, m’he adonat que hi ha un enorme interès per part dels descendents per saber què va passar i fins ara, els que s’han posat en contacte amb mi han estat molt col·laboradors. M’han ajudat a completar la informació biogràfica i m’han facilitat fotografies, cosa que agraeixo molt.

Encara vol seguir investigant sobre la guerra?
La investigació seguirà oberta en la mesura en què m’arribin noves aportacions. Saber la realitat històrica és molt important per a les famílies i, com a docent, penso que conèixer-la té una enorme transcendència per a les noves generacions. Malauradament, la Llei de Memòria Democràtica ha arribat massa tard, cada vegada queden menys fonts d’informació vives i molts cossos encara per desenterrar.

Recursos per investigar el cost humà de la guerra

‘Les persones interessades a saber què va passar amb els seus familiars tenen diferents recursos a la seva disposició. La meva web n’és un, on també hi he posat informació del portal del Memorial Democràtic de la Generalitat, molt recomanable. També es poden fer consultes telemàtiques a l’Arxiu Nacional de Catalunya. I hi ha una pàgina web que es diu Combatientes, vinculada al Centre Documental de Memòria Històrica de l’Arxiu de Salamanca, que igualment facilita informació sobre la Guerra Civil. Un altre referent a Montcada i Reixac per fer recerca sobre el destí de veïns del poble és l’Arxiu Municipal on treballen dos arxivers qualificats que assessoren els investigadors en les seves recerques’.