‘Els famosos han contribuït a normalitzar els tatuatges’

Javi Castaño és considerat com un dels millors de l’estat espanyol i el seu nom traspassa fronteres. Amb gairebé 30 anys de trajectòria, la seva passió pel dibuix el va dur a enamorar-se de l’art del tatuatge. “Ara, la dificultat és fer-se lloc en un ofici tan massificat”, opina Castaño (Montcada i Reixac, 1976), qui defuig del protagonisme. Cansat de gestionar un gran estudi a Barcelona, ha obert un nou projecte més íntim al carrer Bogatell de Montcada centre, que li ha permès recuperar la il·lusió de dibuixar i passar més temps en família.

Com vas arribar a aquest món?
Tenia 18 anys i la passió pel dibuix em va dur a enamorar-me de l’art del tatuatge. Aleshores era un món molt tancat i, fins i tot, feia respecte entrar en la majoria de locals. En un inici vaig dubtar de si realment volia dedicar-me a aquesta professió.

I quins eren els teus referents?
M’interessaven des d’artistes del Renaixement i la pintura flamenca, fins a il·lustradors com Richard Corben i Frank Frazetta. El còmic m’apassionava i devorava Mirva, Moebius, Fan Freek Brothers i Robert Crump. Arribar al tatuatge va ser un procés natural.

Com de natural?
Tenia uns estalvis per comprar-me una moto, però també volia comprar material de tatuador. Se’m va plantejar un gran dilema que no em deixava dormir.

I com el vas solucionar?
Gràcies al suport de la meva mare. Em va dir que provés sort com a tatuador perquè aquells estalvis eren una inversió ridícula i que, més enllà del tema material, em sentiria millor si m’obria pas dibuixant. Encara recordo les seves paraules: “Si surt bé, el tatuatge et pot arribar a canviar la vida i, després, et podràs comprar la moto que vulguis”. Vaja, que vaig arriscar per l’empenta de la mare.

Quan vas tenir la primera màquina?
A mitjans dels 90. Aleshores no coneixíem Internet i era molt difícil trobar algun lloc on comprar-la. En una revista, vaig trobar un anunci d’algú de Calafell que venia material. El vaig trucar i vaig anar-hi l’endemà en tren. Des de l’estació, encara vaig haver de caminar una hora i mitja per arribar-hi seguint una carretera i sense Google Maps! Ara tot és molt més fàcil (riu).

Com van ser els teus inicis?
A principi dels 90, hi havia pocs estudis a Barcelona. Jo era molt jove i em feia respecte entrar en segons quins locals per demanar feina perquè impressionava l’ambient, el públic era molt selecte. Al final, amb amables clatellades, em convidaven a marxar. Així que vaig començar a fer els primers dibuixos en un garatge, tatuant amics, tot molt casolà. Aleshores no hi havia el control sanitari ni la informació que hi ha ara.

En poc temps et vas convertir en un tatuador de renom a l’estat espanyol. Com ho vas fer?
A força de treballar molt. El cert és que vaig destacar ràpidament entre la nova generació de tatuadors perquè duia foc al meu interior. Dibuixava amb una gran energia i era molt analític. Volia superar els dissenys que veia en els originals en paper d’autors importants. No em plantejava ser el millor ni tenia un objectiu clar, només pensava a treballar guiat per la passió. Només una passió total. Vaig provar totes les tècniques i intercanviava coneixements amb altres tatuadors d’àmbits nacional i internacional. Aquest foc no el veig en la gent jove que comença ara.

Quina és la teva percepció sobre els professionals del sector?
Ara, la gran dificultat és fer-se un lloc en un ofici tan massificat i només hi ha passió pel reconeixement. La gent jove idealitza la imatge del tatuador. A mi això, m’és igual. Em considero un treballador amb passió pel que faig. Només m’interessa la popularitat per arribar a més persones. S’ha creat molt de circ a l’entorn del tatuatge i jo no he jugat mai a això, ni tampoc ho faré a partir d’ara.

Tens tot el cos tatuat?
A més de fer tatuatges, també en soc col·leccionista. En els primers anys d’ofici, vaig arribar a recórrer els Estats Units de costa a costa per conèixer els meus artistes referents, fer-me alguns dels seus tatuatges i establir contactes professionals. Vaig visitar els millors estudis i arribava una hora i mitja abans per mirar els àlbums de fotografies dels seus treballs. Per a mi era com anar al Museu del Prado i alimentava la meva ment d’una forma molt boja.
De tots els tatuatges que tens, n’hi ha algun que sigui especial?
Una escena de l’infern budista que porto a a l’espatlla i al braç i que em vaig fer a San Francisco. Vaig haver de fer 5.000 km en cotxe per arribar a la cita i el procés va durar quatre hores sense interrupcions.

Quines són les teves fonts d’inspiració quan dibuixes?
No et sabria dir, soc més aviat impulsiu, tinc molta informació gràfica a la ment. El que enriqueix l’artista és tenir diversos referents per acabar creant un estil propi, que no sigui la còpia de ningú. La meva obra beu del Renaixement, de Rubens en escenes de caça, però també de pintura medieval o clàssica, com la de Bosco o Tiziano, que la majoria del públic no coneix.

Diries que la influència dels grans de l’art universal explica el teu èxit?
Gràcies a ells vaig aprendre a dibuixar mans o edificis, a construir diferents plans i dimensions. Des de petit, m’interessava més visitar exposicions de pintura que sortir amb els amics. De fet, em consideraven el raret del grup.

Tens una clientela fidel i n’hi ha qui ve des de molt lluny.
Tinc la sort d’haver acumulat al llarg de la meva trajectòria professional una extensa xarxa de clients i de contactes. Això fa que ara estiguin passant pel poble grans amics del món del tatuatge vinguts d’arreu i també gent d’altres països que ve expressament a tatuar-se.

A partir dels 2000 els tatuatges es popularitzen. Quin va ser el detonant?
En inici, estaven associats a certs ambients. Però el que va ajudar a normalitzar-los va ser que gent guapa i famosa com futbolistes, actrius i models se’n fessin. El canvi ja es veia des de feia anys, però és cert que les xarxes socials van contribuir al boom.

I ara, en quina etapa ens trobem? Quins són els estils imperants?
Dins del tatuatge hi ha diferents tendències, tot s’ha diversificat molt. Trobem estils direccionats cap a una estética gràfica, amb patrons geomètrics i figures abstractes –aquests no m’interessen. En la part del dibuix, des de còmic fins a art nouveau. Diria que hi més de trenta estils, i dins d’aquests, subestils. Abans no hi havia tanta especialització. Un matí podia estar fent una batalla de vikings i, a la tarda, un braç amb motius tribals com el que duia George Clooney a la pel·lícula ‘Abierto hasta el amanecer’ –d’aquests me’n vaig fer un tip. Ara reconec que hi ha estils i tatuadors amb els quals tinc poc a parlar o compartir perquè estem molt allunyats.

La teva vida té altres al·licients a banda del dibuix i el tatuatge?
Sóc un gran enamorat de les plantes. M’agrada molt la natura i tinc una obsessió malaltissa pels bonsais. Altres aficions que tinc són anar a caminar i escoltar música de diferents estils, des de rock a ranxeres, passant per cúmbies.

Crec que obrir un estudi a Montcada era el meu destí

Tenies un estudi de renom a Bar­celona i l’has deixat per començar una nova aventura aquí.
Vaig tenir estudi propi al centre de Barcelona durant 15 anys, Electric Tatoo, amb projecció internacional i escola pròpia. Però, darrerament ja no estava gaudint de la professió perquè la tasca de gerència estava eclipsant la meva figura com a tatuador. Necessitava més temps lliure i nova energia.

T’has retrobat amb la il·lusió?
Ara tinc menys clients i això m’ha permès retrobar-me i tornar a dibuixar. El meu cervell té més temps per crear fantasies i mirar d’aportar algun concepte nou, a l’estil japonès. Amb el canvi, visc més relaxat i dormo millor. Tot és molt nou, però tinc confiança que anirà bé.

Has deixat la gran ciutat per tornar al poble.
Sé que estar aquí no és el mateix que estar Barcelona i que se’m tanquen moltes portes. La veritat és que mai vaig pensar que tornaria a Montcada i, més concretament, al meu barri. Un dia, vaig veure un local per llogar a tocar de l’estació on agafava el tren cada matí i em vaig deixar endur, crec que tenir aquest estudi era el meu destí. Així i tot, no descarto nous projectes i sempre penso que el millor està per arribar.