‘Necessitava acabar el repte de les Six Majors per tancar el dol pel meu pare’
Óscar Campos ha trigat més del que preveia, però ha acabat el repte solidari-esportiu que va iniciar el 2018 després de la mort del seu pare a causa de la malaltia Creutzfeldt-Jakob, la variant humana de les vaques boges. Aquest veí de Mas Rampinyo ha completat amb èxit les sis maratons més importants del món amb l’objectiu de recaptar fons per a la investigació i visibilitzar aquesta afecció minoritària.
Com ha anat l’aventura de les Six Majors?
Hem aconseguit molt més del que esperàvem quan, fa cinc anys, vaig embarcar-me en aquest projecte juntament amb la Fundació de Malalties Priòniques (FMP). Estem contents perquè hem complert amb escreix els dos objectius que ens vam plantejar en un inici. D’una banda, hem recollit prou diners per convocar diverses beques d’investigació sobre les malalties priòniques, unes afeccions degeneratives que ataquen el cervell i el sistema nerviós. I, de l’altra, hem donat visibilitat a una dolència desconeguda que afecta una persona cada un milió.
En què ha consistit la iniciativa?
Quan al 2018 va morir el meu pare, ja feia uns anys que practicava atletisme i vaig decidir córrer amb una finalitat solidària les sis maratons més importants del món amb l’objectiu d’ajudar les persones afectades i posar cara a la variant humana de les vaques boges. Les Six Majors són les de Tòquio, Boston, Nova York, Londres, Chicago i Berlin i, per inscriure-s’hi, cal tenir una marca mínima. Totes són espectaculars, amb més de 40.000 participants d’arreu. Una experiència única.
La iniciativa ha consistit a apadrinar els metres de cada cursa a través d’aportacions econòmiques
I què es va plantejar?
Vaig fer una recerca a internet per trobar informació sobre la malaltia que va afectar el meu pare i vaig localitzar la Fundació FMP. Els vaig enviar un correu electrònic i no van trigar a respondre que estaven encantats amb el projecte. La proposta consistia a apadrinar els metres de cada marató a través d’aportacions econòmiques. La campanya, amb l’eslògan ‘Un metre, un euro’, s’ha gestionat a través del web de l’entitat on, per cert, encara es poden fer donatius.
Quin era el calendari que tenia previst per a les sis curses?
Volia completar el repte en dos anys, però no va ser possible per la covid i, al final, n’he trigat cinc. Al novembre del 2018 vaig fer la cursa de Nova York i al 2019, vaig córrer les maratons de Boston i Chicago. Però, a partir d’aquí, tot va quedar aturat per la pandèmia.
Volia fer el repte entre el 2018 i el 2020, però no ha estat possible per la covid. Al final, n’he trigat cinc anys
Com ho va viure?
Malament. Reconec que, en més d’una ocasió, vaig pensar a llençar la tovallola però, per sort, la meva dona, que és el 50% de l’ànima d’aquesta història, em va animar a no defallir. Per no perdre la il·lusió, em vaig marcar una nova motivació: finalitzar les Six Majors amb una marca mitjana per sota de les tres hores.
I ho ha aconseguit?
Sí, he fet un registre de 2 hores i 55 minuts, un temps que m’ha situat el número 317 del rànquing mundial de les 9.000 persones que han completat les sis maratons. Precisament em vaig plantejar fer aquest repte esportiu perquè només l’aconsegueix aproximadament una persona per cada milió d’habitants, la mateixa proporció que la població afectada per les malalties priòniques. Però la lluita contra el cronòmetre no ha estat la meva prioritat, sinó conscienciar sobre una problemàtica desconeguda per la societat.
Quan va córrer la resta de proves?
Al 2021, vaig fer la de Londres i l’any passat, Berlin. L’última ha estat la de Tòquio, que es va disputar al febrer, després que la suspenguessin en tres ocasions. La incertesa sobre la data i les estrictes mesures anticovid que hi havia al país nipó els dies previs a la cursa em van generar ansietat. Imagina que dono positiu just abans de la prova! La veritat és que quan vaig sentir el tret de sortida i vaig començar a córrer no m’ho podia creure.
Què va sentir quan va travessar la meta?
Buf! Un cúmul d’emocions, em vaig posar a plorar com un nen. Necessitava finalitzar el repte per tancar el dol pel meu pare. La malaltia se’l va endur en pocs mesos i després tampoc vam poder acomiadar-nos com ens hauria agradat. Per protocol, el seu cos el van traslladar a Madrid per fer-li l’autòpsia. En aquests tipus de dolències, el diagnòstic mèdic només es pot confirmar una vegada la persona ha mort. Després d’uns mesos, vam rebre les cendres del meu pare i l’informe que certificava el motiu de la defunció.
Estem molt agraïts per les mostres de suport rebudes, ja que ens han ajudat a superar el buit i la impotència que hem sentit
Què va confirmar l’autòpsia?
Tenia la variant espontània de la Creutzfeldt-Jakob, que normalment apareix sobre els 65 anys i de la qual no se’n saben les causes. El meu pare es deia Francisco Campos i va treballar 40 anys a la fàbrica de Nissan a Montcada. Vivia a Can Sant Joan, però quan es va jubilar va tornar a Águilas, el seu poble natal. Per sort, com que es va retirar uns anys abans va poder gaudir una mica d’aquesta etapa de la vida.
Quins símptomes presenta aquesta malaltia?
Afecta el sistema neuronal i els símptomes són diferents depenent de quina part del cervell ataca. Al principi, li van diagnosticar una depressió perquè estava cansat i no tenia força, però després van anar apareixent altres problemes com espasmes, feia sorolls estranys, tancava els ulls i, en pocs dies, va deixar de parlar. És una situació molt dura perquè la malaltia té una evolució rapidíssima. Des que es manifesten els primers símptomes fins al desenllanç faltal passen una mitjana de sis mesos. És una malaltia rara molt desconeguda. El meu germà és veterinari i, pels símptomes que tenia el meu pare, va sospitar que podia ser la de les vaques boges.
És hereditària?
Per sort, la variant que tenia el meu pare no ho és.
Vostè té dos fills, de 9 i 5 anys. Com han viscut el repte?
El gran se’n recorda del meu pare, però el petit encara no havia nascut. Els hi parlo sovint i em sorprèn la maduresa amb què han portat el tema. Quan corro, sempre porto a la butxaca el dibuix d’una vamba que em fa el meu fill gran.
Amb quins records es queda?
Durant aquests cinc anys, he conegut moltes persones d’arreu del món amb les quals he compartit el meu projecte i s’hi han solidaritzat. Estic molt agraït de les mostres de suport rebudes, ja que ens han ajudat moltíssim a superar el buit i la impotència que hem sentit al llarg d’aquesta història.
Óscar Campos, de 39 anys, forma part de la Joventut Atlètica Montcada (JAM). “Al club m’he sentit molt ben acollit; hi ha un grup molt maco de persones”, explica el marotonià, qui ja ha completat un total de 32 curses de 42 km.
Per a Campos, l’atletisme és una vàlvula d’escapament. “Córrer és una necessitat; de vegades, entreno a les cinc de la matinada abans d’anar a treballar i ho agraeixo”, reconeix l’atleta, qui té previst donar continuïtat al seu objectiu d’ajudar les persones amb les malalties priòniques amb una nova iniciativa solidària. “Seguiré corrent pels afectats. Aquesta vegada m’agradaria fer algun repte relacionat amb les curses de muntanya. A veure si puc enganyar algun company del club”, somriu.