‘Hem començat a trencar el sostre de vidre en el món dels esports’

Anna Villar, de 41 anys, és la nova seleccionadora nacional de BTT. La decisió de la Real Federació Espanyola de Ciclisme (RFEC) ha assentat precedent perquè mai una dona havia estat escollida com a màxima responsable tècnica de totes les categories masculines i femenines. La montcadenca compta amb una dilatada trajectòria al món del ciclisme de muntanya, primer com a corredora, amb una carrera plena d’èxits, i després com a entrenadora.

T’esperaves aquest nomenament?
Hi ha una nova presidència a la Federació i, per tant, existia la possibilitat que hi hagués canvis en l’equip tècnic, però aquesta decisió no me l’esperava. És un plaer continuar aportant al BTT.

Què significa per a tu el càrrec?
És una gran oportunitat, un pas més en la meva trajectòria. Estic il·lusionada i amb ganes de continuar treballant per als nois i les noies.

En què consisteix la feina de seleccionadora?
Sobretot ens dediquem a observar i ajudar els corredors de les categories més joves, des de júnior fins a elit. Els ajudem en les preparacions físiques i tècniques, avaluem el seu estat i seleccionem els que considerem que en aquell moment estan millor de cara a les competicions. És una tasca d’acompanyament en el seu camí professional.

Ja havies estat seleccionadora catalana de totes les categories masculines i femenines, però mai s’havia fet aquest nomenament en l’àmbit estatal. Quina lectura podem fer?
Hem començat a trencar el sostre de vidre. Que una federació nomeni una dona en un càrrec de responsabilitat és un canvi social rellevant. A la RFEC, no soc l’únic cas, tinc una companya, Begoña Luis, que ha estat escollida com a seleccionadora nacional de ciclisme paralímpic en carretera i pista. Aquestes decisions són un pas endavant en la igualtat entre homes i dones.

Quins objectius tens en aquesta nova etapa?
La idea és donar continuïtat al treball que hem fet fins ara. Les seleccions masculina i femenina sempre viatgen juntes perquè competeixen a les mateixes proves. Fins ara, compartia aquesta feina amb Mikel Zabala, que dirigia els nois. Sobretot, volem donar suport a la base per tenir un bon relleu generacional.

Les fites masculines i femenines són les mateixes?
Els objectius són iguals, el que passa és que el femení ha de continuar treballant per arribar al nivell del masculí. Per exemple, recentment, hem tingut diversos ciclistes que han participat en les Olimpíades, però no hem aconseguit cap plaça en categories femenines.

Pel que fa al nombre de practicants, hi ha més homes que dones?
Ens estem igualant, ja no només en les competicions sinó també en l’àmbit amateur. Cada vegada veig més grups de dones a la muntanya o la carretera que practiquen aquest esport.
Ets un referent per a la nova generació de noies ciclistes?
Per a moltes, soc una gran desconeguda perquè ens emportem una diferència d’edat important. En canvi, hi ha corredores de la categoria elit que sí poden ser un exemple per a les més joves. El meu paper és fer de nexe de tot el grup perquè es produeixin aquestes sinergies.

És complicat arribar a l’esport d’elit i guanyar títols?
Sí, és molt sacrificat i deixes de banda altres aspectes com la família, les amistats i, fins i tot, condiciona fets importants de la teva vida com la maternitat. És dur, però té les seves recompenses. Requereix un gran esforç i també comprensió per part del teu entorn.

Des de la teva experiència, què intentes transmetre als corredors més joves?
Intento empatitzar amb ells, és important saber que comptes amb una persona que t’escolta i t’entén. Estan aprenent a gestionar la frustració de la derrota o de les marques desitjades que no arriben tot i entrenar al màxim. Aleshores, connecto amb la corredora que també ho va viure i, des de la meva experiència, els dono consells i els acompanyo en aquest procés d’aprenentatge i maduració.

El 2017, la teva carrera professional es va trencar de cop, d’un dia per l’altre, a causa d’un problema cardíac. Què va suposar per a tu i com vas gestionar aquest fet?
Vaig patir una mort sobtada mentre corria la Copa de França, però, per sort, no vaig perdre la consciència i el meu cor va reaccionar. Després de fer-me proves, em van dir que no podia tornar a la competició d’elit perquè no podia sotmetre el meu cor a aquests esforços. I, de sobte, passes d’entrenar al màxim per competir a les curses més importants a no poder fer res en un món que fins ara havia estat la teva vida. El xoc és fort, però ho acabes acceptant. Feia un any que havia estat mare i, en aquell moment, vaig comprendre que havia de girar full.

Quan es tanca una porta s’obre una finestra.
Sí i estic feliç que en el seu dia em donessin l’oportunitat d’entrenar perquè em va permetre continuar vinculada a un esport que sempre m’ha apassionat. És una manera de retornar tot el que vaig rebre com a corredora.

Com vas arribar a ser ciclista professional? Tu vas estudiar Geologia.
Fa molts anys, quan començava, em van fer aquesta pregunta en una entrevista. Jo sempre deia de broma que era per saber sobre quina pedra queia. Vaig entrar al ciclisme professional quan estava estudiant la carrera, però tenia clar que volia acabar els estudis perquè la vida esportiva és breu. Però mai he exercit de geòloga.

Ets de Barcelona. Què et va portar fins a Montcada i Reixac?
L’amor! Un tòpic, però és així. La meva parella és d’aquí, de Can Sant Joan, i ens vam instal·lar al seu barri.

Contenta de viure al municipi?
Sí, ja fa molts anys que visc al poble i m’he adaptat molt bé. Es viu tranquil.

Imagino que vas en bici a tot arreu.
Sempre que puc és el meu mitjà de transport. El recomano.

Però a casa nostra hi ha poca cultura de la bicicleta.
Estem progressant, però encara no estem a l’altura d’altres països europeus. És una qüestió cultural i d’educació. Quan anem per carretera, és freqüent que ens escridassin. Encara falta fer molta pedagogia.

A Montcada fa temps que no hi ha club ciclista. Alguna vegada t’has plantejat crear-ne un?
Són coses que no descartes mai, la vida fa moltes voltes. Potser d’aquí a uns anys muntem una escola, és una tema a estudiar i treballar. Al municipi, hi ha col·lectius que tenen ganes de promoure activitats relacionades amb la bicicleta. A veure si entre tots podem concretar projectes.

Una trajectòria esportiva de 17 anys plens d’èxits i títols

Anna Villar va aconseguir durant la seva trajectòria esportiva un palmarès espectacular. Entre els seus èxits més destacats, va ser campiona d’Espanya XCO elit els anys 2010 i 2012, va aconseguir tres títols nacionals a la modalitat de Marató el 2009, el 2010 i el 2012 i es va proclamar fins a vuit vegades campiona de Catalunya.
El 2013, va participar en la dura prova de la Titan Desert, on es va classificar en una més que meritòria segona posició. També ha corregut nombroses curses internacionals, acabant entre les deu primeres en Mundials de Marató, entre les 15 millors corredores a Campionats d’Europa i entre les 18 a la Copa del Món. El 2011 i el 2013 va ser escollida com la millor esportista femenina de Montcada i Reixac.