‘La Humanitat té difícil sobreviure si no canvia el seu model de vida’

Per què va estudiar Biologia?
Doncs, una mica, per casualitat. Jo m’inclinava més per fer Arquitectura, però vaig tenir un professor que em va contagiar la passió per les ciències i m’hi vaig aficionar.
Va ser una bona elecció?
I tant! A més, com a estudiant vaig tenir l’oportunitat de formar part de la tripulació d’‘El Cornide de Saavedra’, el primer vaixell oceanogràfic que va tenir l’estat espanyol. Era una nau magnífica dotada amb la millor tecnologia d’aleshores. Vaig participar en diferents campanyes per extraure mostres del fons marí i vaig conèixer científics de diferents països. De fet, aquestes expedicions van ser la font de la meva tesi doctoral.

A més de publicar llibres científics, també n’ha traduït de l’anglès, l’italià i el francès.
No puc presumir d’un coneixement profund d’aquests idiomes, però amb ganes i un bon diccionari, me’n surto prou bé.
Als noranta, va abandonar la ciència oficial.
Sí, em vaig cansar del món científic per dos motius. D’una banda, la manca de finançament i, de l’altra, la pressió per acumular currículum i ser cada vegada més citat a les revistes científiques. Era una dinàmica en què no m’hi sentia còmode perquè jo soc més de treballar en equip. Així que vaig seguir fent traduccions i vaig fundar una empresa consultora sobre temes de medi ambient, especialitzada en estudis d’impacte ambiental, regeneració de platges i seguiment d’obres.

‘Entenc la política com una forma de contribuir al bé comú i m’hi vaig ficar pel meu activisme ecològic’

Com va arribar al món de la política?
Entenc la política com una forma de contribuir al bé comú i la raó principal per ficar-m’hi va ser el meu activisme ecològic. Els companys del PSC, partit on jo em dedicava als temes de medi ambient, em van proposar que encapçalés la llista electoral a Tiana i vaig dir que sí. No és que fos polític jo, sinó que feia política, igual que altres persones fan teatre, futbol o cant coral al seu poble. Sempre vaig compaginar la tasca d’alcalde amb la meva feina i mai vaig cobrar un sou.

Satisfet de l’experiència?

Sí. A Tiana faltaven molts serveis i vam aconseguir millores importants. Utilitzo el plural perquè entenc que governar un poble no només depèn de l’alcalde, sinó que és una feina d’equip. Tiana va ser el primer municipi de Catalunya que va aplicar el sistema de recollida de brossa porta a porta. Potser és del que estic més orgullós. Ara bé, si un es pensa que per estar en un càrrec polític tindrà el reconeixement permanent dels ciutadans i que l’aplaudiran pel carrer, s’equivoca. Per a mi, l’important és poder-te mirar al mirall cada dia i sentir que has fet les coses bé.
Va deixar la política activa, però no l’activisme ecològic.

Sí, forma part de mi. Actualment, col·laboro amb les ong Gent del Matarranya i Stop macro parc eòlic al Golf de Roses, perquè estic a favor de les energies alternatives, però no a costa de destruir el paisatge d’un indret.

‘Estic a favor de les energies alternatives, però no a costa de destruir el paisatge d’un indret’

Som a temps de reparar tot el dany que hem causat a la natura?
La Humanitat té difícil sobreviure si no canvia el seu model de vida. L’actual pretén un increment continu del PIB a partir de l’explotació de recursos i un consum d’energia cada cop més gran. Res és infinit i, per tant, tampoc el creixement ho pot ser. Quan parlem de transició energètica, no tenim en compte que per transformar el vent i el sol en energia també fan falta recursos com el formigó, acer o silici. Per tant, vulguem o no, hem d’anar cap a un model de decreixement, on es pugui ser igual de feliç (o més) sense
haver de canviar-nos el mòbil o el cotxe cada any.

El 2014, va creuar l’Atlàntic en un veler, una aventura que podria haver acabat malament.

Navegar és una de les meves passions. Vaig engrescar en el viatge un nebot i un amic meu. Vam anar des de les Canàries fins al Carib en 21 dies i, un cop allà, vam estar voltant durant un mes i mig. Va ser una experiència molt plaent, malgrat l’incident de tornada. A causa d’una tempesta, ens vam quedar sense veles ni pal i l’illa més pròxima estava a mil quilòmetres. Ens vam salvar gràcies al petit motor de l’embarcació perquè, com diuen, Déu escanya, però no ofega.

Al 2020, va debutar com a escriptor amb ‘Los colores del último puert’o.

La tenia escrita abans del viatge, però vaig aprofitar l’experiència viscuda al mar per canviar-ne algunes coses. Com tota primera novel·la, té tints autobiogràfics. Ara m’interessa escriure sobre la Guerra Civil espanyola, perquè encara hi ha molta feina a fer. El meu avi, vinculat a la Lliga Regionalista, va ser assassinat per les milícies anarquistes i, a la nostra família, mai se’n va parlar. Recorrent el Matarranya amb bicicleta –una altra de les meves aficions–i conversant amb la gent gran de la zona, he descobert
històries increïbles, tot i que encara hi ha famílies que tenen por a parlar de certes coses del passat.

‘El meu avi, vinculat a la Lliga Regionalista, va ser assassinat per les milícies anarquistes i, a la nostra
família, mai es va parlar d’aquesta història’

D’aquí va néixer la seva segona novel·la ‘Las horas hueca’s.
Sí, se centra en el que va passar a les zones rurals del sector d’Aragó que toca a Catalunya, per on van passar les milícies anarquistes que venien de Barcelona per anar a recuperar Saragossa. La tercera novel·la, ‘Fuera de lugar’ –que ja tinc acabada– la situo a les mateixes terres, però narra la lluita dels guerrillers per acabar amb la dictadura de Franco. I, ara estic, treballant en una quarta, una distopia
en què barrejo els fets del Maig del 68 amb temes com el canvi climàtic, la transició energètica i les desigualtats econòmiques. Espero que sigui un best-seller i convertir-me en un escriptor famós (riu).
Encara manté vincles amb Montcada?

Soc montcadenc de naixement i en conservo bons records fins que em vaig casar i vaig marxar, el 1974. Vaig estudiar a La Salle i, quan era un nen, sempre estava al carrer amb els amics, fent tantes bretolades com podíem. Encara hi vinc, de tant en tant, a veure la família i els amics.

Passió per l’hoquei sobre patins

Ferran Vallespinós –a la foto, el primer de la segona fila– era aficionat a l’hoquei, l’única disciplina en què la selecció espanyola , formada per jugadors catalans, aconseguia títols internacionals als anys cinquanta. Amb el seu amic Jordi Orihuela va constituir el 1963 el primer equip d’hoquei del poble que, poc després, es va vincular al Club Deportivo Montcada. També hi formaven part Asensi Jubany, Josep Trias, Joan Campdepadrós, Ramon Ribas i els germans Antoni i Romà Mollet. “Ens entrenava el pare dels Mollet i tots apreníem mirant els partits d’hoquei a la tele”, afegeix. L’equip es va federar i va començar a competir la temporada 1964-1965 amb conjunts com el d’Hispano-Olivetti, Llars Mundet, Caldes de Montbui, Mollet i Cerdanyola. Els partits es jugaven a la pista de patinatge que existia al carrer Bonavista. “Quan jugàvem a fora, usàvem la furgoneta d’un bar del carrer Bogatell que li deien ‘El pollero’, perquè l’amo repartia pollastres, i havíem de tapar-nos el nas durant tot el trajecte de la pudor que hi feia”, recorda Vallespinós.