‘Aquest malson li podria passar a qualsevol’

Per traslladar un missatge d’esperança a qualsevol dona que està patint aquesta situació i no sap què fer. No estem soles i hi ha llum al final del túnel, però per sortir-ne necessitem l’ajut de la família, les amistats i les institucions. Em considero feminista i tinc estudis superiors, però he descobert que la violència de gènere no entén de classes socials.

 

Realment, no te n’adones, és un procés progressiu. De mica en mica es va anar fent més controlador, més possessiu. Vaig deixar la meva feina, ell tenia diners i es guanyava bé la vida i em va demanar que l’ajudés en el seu negoci. Va ser un primer pas per allunyar-me del meu entorn. Però tot es va accelerar després del naixement del nostre fill.

 

Havia d’estar les 24 hores per ell i em deia que ja no l’estimava, que m’estimava més el nadó. Al principi, el maltractament era psicològic. Sempre havia d’estar perfecta, fent bona cara. D’aquí va passar al menyspreu, a dir-me constantment que no servia per a res. Al poc temps de néixer el nostre fill van començar les agressions físiques. Primer una empenta, em va dir que havia estat sense voler i que no ho tornaria a fer, i després, els cops de puny i les pallisses.

 

No, tenia molta por, però va ser el meu error. Estava alienada, em sentia tan poca cosa. Un dia, vaig anar a la llevadora i li vaig explicar el que em passava. Va coincidir amb un cas de feminidici a Catalunya i les seves paraules em van quedar gravades. Em va dir: ‘Tu no te n’adones, però acabaràs igual que ella’. Va ser qui em va posar en contacte amb l’Oficina d’Atenció a la Dona (OAD) de l’Ajuntament. I en aquest impàs, entre la visita a la llevadora i l’entrevista amb l’OAD, va ser quan em va amenaçar de mort per primer cop i em va donar una altra pallissa. Ell estava completament ebri, perquè és alcohòlic. Sempre havia begut força, quan sortíem de festa, però després de néixer el nen va ser molt pitjor. Va ser la primera vegada que vaig anar al CAP, em van assistir dues patrulles dels Mossos d’Esquadra, però tampoc vaig denunciar.

 

Sense el suport de les professio­nals de l’OAD no hauria estat capaç. La primera vegada que el vaig denunciar va ser per un intent de segrest del meu fill. Ens havíem separat, només de paraula, sense fer papers. Es va endur el nen i vaig estar dos dies sense saber-ne res. Però la justícia el va absoldre. La segona vegada que el vaig portar als tribunals va ser després d’agredir-me a la porta de l’escola del meu fill, amb molts testimonis. El jutge em va concedir la custòdia i va dictaminar l’ordre d’allunyament.

 

És el camí per començar a sortir del pou i sentir-te protegida, però costa moltíssim que et facin cas. Tenen zero empatia amb la víctima. Els procediments són masclistes i et tracten fatal. Vam haver de lluitar molt perquè em donessin la custòdia i ara estem en un tercer procediment judicial­ per protegir el meu fill del seu pare maltractador perquè les visites siguin en un espai tutelat.

 

Ho passen fatal. El meu fill s’autolesionava o em pegava quan havia de marxar o tornava d’estar amb el seu pare. Era molt dur. Com a defensa, es va tancar en un món màgic d’evasió que es va crear i no explicava el que li passava. El vaig portar al Dapsi, al servei d’atenció psicològica a la infància, i ara està millor. Allà, l’han ajudat molt.

 

M’han salvat la vida. T’expliquen que no ets l’única a qui li passa això, els maltractadors es pensen que són molt llestos, però realment són de manual. En un inici, em sentia culpable, però gràcies a l’ajuda de les psicòlogues, l’advocada i la tècnica de l’OAD, he pogut sobreviure. No te’n pots sortir sense l’ajut d’un professional. Ara he refet la meva vida, tinc una altra parella, però continuo tenint por, sempre estic en alerta.

 

Sóc una supervivent. He viscut un tsunami, però m’he empoderat. Sóc una dona molt vàlida, però m’ha costat molt arribar fins aquí.

 

Tothom es posa el llacet lila, però encara hi ha gent que culpabilitza les dones i pensa que ens ho hem buscat. Però és tot el contrari. Nosaltres som les víctimes d’unes persones que estan malaltes. Intento fer vida normal, però de vegades sento alguns comentaris que em fan mal. El que m’ha passat a mi li pot passar a qualsevol.