Josep Capella: ‘La Guerra Civil no es pot utilitzar per ferir ningú’

Malgrat els anys transcorreguts des del final de la Guerra Civil, parlar del que va passar durant el conflicte bèl·lic a Montcada i Reixac encara és un tema tabú. Ho sap prou bé Josep Capella (Montcada i Reixac, 1954), net d’una de les víctimes de les patrulles de la CNT i la FAI enterrades al cementiri municipal. Les despulles del seu avi van poder ser identificades i lliurades a la família, però no va passar el mateix amb les de centenars de persones que van ser assassinades a la tanca de l’equipament i enterrades en una fossa comuna, amagada avui dia sota un parterre, un oblit que la Llei de Memòria Històrica vol subsanar.

Vostè ha escrit una novel·la ‘El sol de l’hivern’ narrant què li va passar al seu avi, però en un poble i amb uns personatges ficticis. Per què la Guerra Civil continua sent un tema tan sensible?
D’una banda, penso que ja seria hora de poder dir les coses amb noms i cognoms, però potser encara han de passar un parell de generacions més. A ningú li agrada que acusin els seus familiars d’haver matat, robat o delatat. I jo no vull que ningú se senti malament, de cap de les maneres. La guerra no es pot utilitzar per ferir ningú ni tampoc com a arma política.

Celebro que la Llei de Memòria Democràtica vulgui documentar la fossa del cementiri on hi ha encara 700 cossos per identificar

Però n’hi ha que encara ho fan.
I tant! Al Congrés, al Senat o al Parlament encara hi ha debats on sentim dir que si l’avi de José Luis Rodríguez Zapatero va ser agent doble, que si el parent d’un altre era falangista… Deixem-ho estar! No podem tornar al passat. Preocupem-nos dels problemes d’ara.

Així doncs, cal passar pàgina?
No es tractar d’oblidar, però sí d’explicar bé els fets i dignificar les víctimes, com pretén la Llei de Memòria Democràtica. Tot i les crítiques que ha rebut, és una manera d’intentar tancar dignament un conflicte que va passar fa 80 anys. Ja no podem assenyalar ni jutjar ningú. Si hi ha morts a les cunetes, s’han d’intentar identificar perquè tothom té dret a enterrar els seus familiars. Per això, celebro que per fi es proposi documentar i senyalitzar la fossa comuna del cementiri municipal on hi ha les despulles de més de 700 persones sense identificar, assassinades per patrulles de la CNT i la FAI durant els primers mesos de la Guerra Civil.

Al cementiri local se li atribueix la trista fama de ser el lloc on es van registrar més assassinats a la reraguarda republicana. Què és el que va passar exactament?
En primer lloc, vull deixar clar que tot va ser a conseqüència del cop d’estat que va fer una part de l’exèrcit, al juliol del 1936. Malgrat que a Catalunya l’alçament no va triomfar, quan comença el conflicte, el govern de la Generalitat perd el poder en favor de la CNT i la FAI, que són les que surten al carrer a defensar la legalitat. Les seves patrulles van a les casernes a prendre les armes i comencen la repressió contra els partidaris de la sublevació, però la cosa se’ls hi va anar de les mans. En comptes de preocupar-se per defensar la República, van prioritzar fer la revolució i, en el seu ideari, això significava aniquilar els que consideraven culpables de la situació. Els primers objectius van ser militars i religiosos, però després van passar a considerar enemiga qualsevol persona que no estigués vinculada al Front Popular d’esquerres i molta gent innocent va ser assassinada.

Més d’un miler, a la tanca del cementiri municipal, lloc on van ser posteriorment enterrades.
La xifra exacta no se sap. A les dues fosses comunes que va arribar a haver-hi i de la qual ara només en queda una es van comptabilitzar les despulles de 1.298 persones, però també es diu que a la cimentera es van cremar els cossos de més persones afusellades, no se sap quantes. La qüestió és que Montcada i Reixac té la trista fama d’haver acollit el nombre més gran d’assassinats comesos a la rereguarda republicana. La ubicació del cementiri, als afores de Barcelona, en un enclavament de pas i de fàcil accés va contribuir a propiciar aquesta barbàrie.

Quanta gent del municipi va ser represaliada?
En total, van matar 28 veïns del poble, entre els quals, el meu avi. Ell havia estat regidor de la Lliga Catalana, un partit conservador, catòlic i catalanista que, tot i haver exercit tasques de govern al costat d’ERC, la força majoritària aleshores, va ser expulsat de l’Ajuntament a l’inici de la guerra. L’avi també era botiguer, regentava la ferreteria que havia fundat el seu sogre, Miquel Arenas, al carrer Major.

Em dol que es titlli de feixistes els represaliats a la rereguarda republicana.
La majoria van ser assassinats injustament

Qui era el seu avi?

El meu avi, Josep Capella Antonell, va néixer a Terrassa al 1896 i es va establir a Montcada i Reixac l’any 1920, en casar-se amb la meva àvia, Carme Arenas. De tarannà emprenedor i amant de la conversa, li agradava la natura i es coneixia tots els paratges del municipi, afició que va transmetre als seus fills Josep, Miquel i Joan –reconegut pintor local.Tot i que provenia del gremi de la fusteria, en casar-se l’avi es va fer càrrec de la botiga del sogre, Miquel Arenas, un establiment inaugurat a principi de segle amb el cognom del besavi que després rebria el nom de Ferreteria Capella, oberta al número 77 del carrer Major durant més de 90 anys, fins al 1996. L’avi va ser regidor de l’Ajuntament en representació de la Lliga Catalana des del 1934 fins a l’inici de la Guerra Civil i va assumir la responsabilitat de Foment, el que avui dia seria Serveis Municipals.

I què li va passar?
Amb l’inici de la guerra, tot va canviar. Aquest era un poble petit, amb poc més de 6.000 habitants on tothom es coneixia i, d’alguna manera, ell estava etiquetat, bé per motius econòmics, ideològics o religiosos. La por es va escampar i això va afavorir les represàlies amb total impunitat. El 20 novembre del 1936, coincidint amb la mort de l’anarquista Buenaventura Durruti al front de Madrid, algú va fer una “llista negra” de veïns i el Comitè de Defensa que va prendre el poder al municipi els va obligar a presentar-s’hi diàriament, cosa que van estar fent fins que el dia 27 els van pujar a un camió camí cap a la txeca de Sant Elies, a Barcelona, i no els van tornar a veure mai més. L’avi tenia 41 anys, esposa i tres fills. El més petit, Joan, va veure com se l’enduien.

Se sap qui el va delatar?
A la causa general que es va instruir posteriorment, molts testimonis van assenyalar polítics de l’Ajuntament. Però tampoc hi ha proves concloents, així que el dubte sempre hi serà. Està clar que els qui van disparar executaven ordres. Vull pensar que, en aquell context, la por va obligar la gent a fer coses contra la seva voluntat.

Quan va descobrir la família que havia estat assassinat?
Un cop acabada la guerra, les noves autoritats civils i militars van investigar la desaparició de les persones detingudes per milícies anarquistes i es van obrir fosses a diferents municipis veïns. L’avi va ser trobat al cementiri de Cerdanyola, on va ser identificat per la roba, les ulleres i un llapis que sempre duia a la butxaca. El 21 de gener del 1940, les despulles de 21 dels 28 montcadencs assassinats al municipi veí van ser traslladades i enterrades al cementiri local, en un panteó col·lectiu.

Va ser un esdeveniment que el nou govern franquista va celebrar amb tota la pompa.
Aquesta és una de les coses que més em dol, que el règim s’apropiés de la memòria dels difunts i al final acabessin etiquetats com a feixistes i franquistes. No és cert que fossin partidaris de Franco, dir això és absolutament injust perquè, a l’inici de la guerra, ell era un desconegut fora dels cercles militars. La realitat és que la gran majoria van ser víctimes innocents, no estaven a cap bàndol. El meu avi podia ser de dretes i conservador, però era republicà al cent per cent, simplement no pertanyia al Front Popular d’esquerres.

També ha hagut de sentir que la seva família va rebre una compensació.
Una altra falsedat. La meva àvia va quedar en una situació molt precària econòmicament. Durant la guerra, contínuament li requisaven material de la botiga i mai no va rebre cap mena d’ajut. Ni tan sols els fills es van lliurar de fer la mili.

Encara han de passar un parell de generacions més per poder explicar què va passar amb noms i cognoms

Fa mal recordar la història de l’avi?
Sí, perquè no només em van prendre la possibilitat de conèixe’l, també és un fet que ha marcat la família i que associo a la tristor perenne de l’àvia, als silencis del pare i dels meus oncles quan jo els hi preguntava sobre la guerra… Però no podem jutjar el que va passar des del context actual. Tot era absolutament diferent. Aquest episodi s’ha de tancar de la manera més digna possible i sense instrumentalitzar les víctimes.