Mar C. Llop: ‘Hem de trencar els estereotips de gènere i anar cap a una societat no binària’

La fotògrafa i activista exposa a la Biblioteca Elisenda de Montcada una mostra sobre famílies amb fills transgènere

Fins al 13 de novembre es pot visitar en primícia a la Biblioteca Elisenda de Montcada l’exposició de fotografia ‘Famílies Trans. Construccions identitàries’ de Mar C. Llop. La mostra retrata la realitat d’una trentena de famílies amb criatures que han decidit viure segons el gènere sentit i no l’assignat quan van néixer. Cada fotografia familiar s’acompanya d’un text de cadascun dels seus membres valorant l’experiència. L’activitat s’emmarca en el programa del Dia Internacional de l’Acció per la Despatologització Trans que l’Ajuntament de Montcada celebra per primera vegada amb un seguit d’activitats promogudes des de la Regidoria d’Igualtat, Feminismes i LGTBI.

A primer cop d'ull, resulta difícil identificar el nen o nena trans en cada fotografia, fet buscat per l'autora, Mar C. Llop, que s'apropa amb sensibilitat i voluntat pedagògica a la realitat d'aquestes famílies. Fotògrafa i activista de l’associació de persones trans Generem!, Llop ja va presentar fa dos anys a Montcada el llibre ‘Construccions identitàries’, on recollia l’experiència de trànsit d’una cinquantena de persones transgènere i que també va donar lloc a una exposició de fotografies amb el mateix títol.

Com va néixer la idea d’aquesta nova exposició?

Volia crear referents positius dels infants que no encaixen amb el gènere que se’ls assigna quan neixen i que s’estan socialitzant tal com se senten. També volia reflectir el procés emocional dels pares i mares quan descobreixen que el seu fill és en realitat una filla o a l’inrevès.

Va ser difícil trobar famílies disposades a explicar el seu procés?

Vaig contactar amb l’Associació Chrysallis i, després de participar en unes colònies, algunes famílies van decidir col·laborar amb el meu projecte. A més de les fotografies, vaig gravar més de 100 hores de vídeo amb les famílies. Part d’aquestes imatges formen part del documental que s’estrenarà el 6 de novembre al Festival de Cinema de Girona. Ja sigui a través de la fotografia, el cinema o la literatura, l’important és visibilitzar aquesta realitat i fer-ne pedagogia perquè la societat entengui el fenomen trans i trenqui els estereotips de gènere.

Com trencar aquests estereotips de gènere?

El problema és que eduquem els infants en una societat essencialment binària, home-dona, amb rols i estètiques molt diferenciats. Però aquesta dualitat no s’ajusta a la realitat i hi ha queixes per ambdós costats. Hem d’aconseguir que cadascú s’expressi i s’accepti com se sent, ja sigui home, dona o cap dels dos gèneres, com les persones ‘queer’ sobre les que ara estic preparant un nou projecte. Hem de caminar cap a una societat on tothom sigui lliure d’expressar-se lliurement, sense por a ser jutjat.

Hi ha moltes maneres de ser trans?

Tantes com persones. Vivim en una societat encara molt rígida i que veu com a ‘rara’ aquella persona que té una conducta o una estètica que no podem etiquetar. Al llarg de la meva vida d’activista, he conegut gent de tot tipus. Conec noies trans que mai no s’han hormonat perquè no ho han vist necessari; altres, en canvi, s’operen i es fan uns grans pits perquè això els fa sentir millor. També hi ha noies CIS –les que els seus genitals coincideixen amb el gènere sentit– que se sotmeten operacions per agradar-se més estèticament, ja sigui pits o altres parts del cos. L’important és sentir-se a gust amb un mateix en cada moment de la vida.

Quins aprenentatges s’endu de fotografiar i parlar amb totes aquestes famílies?

La majoria de persones que crien nens o nenes trans reconeixen que l’experiència els ha canviat i els ha fet persones més respectuoses amb els altres, eliminant prejudicis i obrint els ulls a noves realitats no normatives amb el gènere. Educar els fills en el gènere sentit i no en l’assignat no és una tasca fàcil. És un procés que no passa d’un dia per l’altre i que s’ha d’aprendre a gestionar.

La despatologització és una realitat o encara és present en el discurs i les pràctiques mèdiques o socials?

S’han fet passes importants en aquest sentit. Fins ara les persones que volien fer el trànsit cap a un altre sexe havien d’aportar un informe mèdic segons el qual havien iniciat un procés d’hormonació i un informe psiquiàtric amb el diagnòstic de disfòria de gènere. Gràcies a les lluites del col·lectiu trans s’ha aconseguit que la nova llei només tingui en compte la decisió del sol·licitant. Això és un pas important, però encara hem d’anar més enllà.

Cap a on hem d’anar?

Hem d’anar cap a una societat no binària i entendre que el gènere és una construcció social. L’objectiu és que cadascú se senti còmode amb la seva identitat i orientació sexuals. Hi ha un llibre titulat ‘Buscando el final del arcoiris’, que recull el testimoni d'una família del Canadà que cria  un dels seus fills sense gènere, com a neutre, perquè sigui ell el que faci la seva elecció. Va crear molta polèmica, però també va servir per posar sobre la taula la necessitat de trencar el binarisme. Però encara falta fer molta pedagogia.

S’ha sentit discriminada en alguna ocasió com a dona trans?

La discriminació més gran de vegades ve d’una mateixa. Jo vaig trigar 40 anys a fer el trànsit, però finalment vaig donar el pas i n’estic satisfeta. El meu físic –soc de complexió menuda i pell fina–, m’ha ajudat a aconseguir el ‘passing’, –terme que es refereix a la capacitat que no es noti que ets trans–, però tinc amigues que sí se’ls hi nota i no porten gaire bé les mirades d’estranyesa o els comentaris despectius d’algunes persones.

 

Seccions:
Etiquetes:

Deixa un comentari