Seixantè aniversari de la tràgica riuada que va assolar el municipi i el Vallès

Una trentena de persones van perdre la vida a Montcada la nit del 25 de setembre del 1962, la majoria gent gran i infants

El riu Ripoll va protagonitzar fa 60 anys un dels capítols més tràgics de la història recent del municipi. La nit del 25 de setembre del 1962 una trentena de veïns van morir arrossegats per les seves aigües a conseqüència d’una riuada que va afectar els municipis de la part final del Llobregat, el Besòs i els seus afluents, causant prop d’un miler de víctimes mortals, la majoria de les quals, al Vallès Occidental. 
A banda de les intenses pluges, els factors que van contribuir a aquesta catàstrofe van ser diversos; principalment, la manca de manteniment de les lleres i l’existència de fàbriques i habitatges propers als llits fluvials. Arran d’aquest succés, les autoritats van canalitzar els rius i rieres al seu pas pels nuclis urbans i es va prohibir edificar al costat de les lleres, creant àmplies franges de protecció. 
La majoria de les víctimes vivien a la zona que hi ha entre el carrer Carrerada i la Salle on es van ensorrar quatre habitatges
La majoria de les víctimes locals vivien a la zona que hi ha entre el carrer Carrerada i la Salle, per on actualment passa el traçat de l’autopista C-33, i on es van ensorrar quatre habitatges. En un dels immobles afectats, al carrer Carrerada 2, hi havia aquella nit quatre familiars de la veïna de Terra Nostra Maruja Solano –dues tietes, una cosina i el fill d’aquesta– que van morir ofegats. Una de les ties de Maruja, Encarnación Sanleandro, residia al carrer Carrerada, 2 amb la seva neboda, María Martínez, de 37 anys, el seu marit, Rufino Fernández, i el fill de la parella, Román, de 4 anys, en un dels tres pisos de la finca coneguda com la ferreria i propietat de Jordi Bagué. Encarnación, vídua i sense descendència, havia criat María, filla d’una germana amb el mateix nom que residia a Cartagena i que aquell mes havia viatjat a Montcada per visitar la família. “La meva tieta no volia sortir de Múrcia perquè tenia por a morir lluny de casa, però vam coincidir amb ella en un casament i la vam animar a venir, sobretot amb l’excusa que la meva cosina estava embarassada”, recorda Maruja, qui aleshores tenia 22 anys. 
María estava allotjada al carrer Colon, precisament a casa d’una altra germana, la mare de Maruja, i tenia problemes de mobilitat, de manera que habitualment eren la filla i el net els que l’anaven a veure. El fatídic 25 de setembre, però, es va llevar dient que veia la seva filla trista i que, per una vegada, seria ella qui l’aniria a visitar, decisió que li va acabar costant la vida. En ploure durant tota la tarda i augmentar el cabal del Ripoll, María va decidir quedar-se al pis de la Carrerada, a l’espera que escampés el temporal –Rufino va ser l’únic que va marxar perquè treballava de nit a la fàbrica Valentine. 
Al bloc del carrer Carrerada 2 hi havia aquella nit una dotzena de persones de tres famílies diferents de les quals només hi va haver un supervivent
El que va passar aquella nit amb la finca on residien els protagonistes d’aquesta història i dues famílies més –els Reina i els Llobet– ho va explicar un veí, José Escudero, testimoni ocular de com es va ensorrar l’edifici. Enfilat a la teulada de casa seva, va veure com, de cop i volta, l’habitatge s’alçava cap amunt i, a continuació, era engolit per les aigües. De les 12 persones que hi havia a l’interior només va sobreviure Gonzalo Llobet i Morera.
La família de Maruja no es va assabentar de la tragèdia fins ben entrada la matinada. “Va ser molt dur –recorda– la meva mare no parava de plorar i va quedar molt tocada”. La casa natal de Maruja, a Carrerada 4, també va quedar malmesa. A l’habitatge residia en règim de lloguer el matrimoni Siurana Aguacil, amb dues filles menors de 6 anys i 11 mesos, que van morir perquè la riuada es va endur la meitat de l’immoble, justament la part on elles dormien. 
El relat del que va passar la nit del 25 de setembre del 1962 a Montcada es troba recollit al reportatge 'Les veus de la tragèdia' fet amb motiu del 50è aniversari de l'efemèride 
Malgrat els anys transcorreguts, Maruja recorda el drama amb nitidesa: “És una cosa impossible d’oblidar, encara somio amb elles”. Aquella jornada ha quedat gravada en la ment de moltes persones, com va quedar palès al reportatge ‘Les veus de la tragèdia’ fet per Montcada Comunicació, el departament de Comunicació de l'Ajuntament i Ema Publicacions l’any 2012, amb motiu del 50è aniversari de l’efemèride. 
Seccions:
Etiquetes:

Deixa un comentari