‘El càncer no hauria de ser un tema tabú’

A 27 anys, Clàudia Vila ha patit i ha superat un càncer de mama en 16 mesos. Durant aquest temps va passar pel tractament amb quimioteràpia, una intervenció i sessions radioteràpia fins a estar finalment ‘neta’. Tot un malson al qual ella va plantar cara amb una actitud vital admirable, sempre amb el millor dels somriures i el desig de viure en pau i sense patiment, dos dels conceptes bàsics del ioga que l’ha ajudat a combatre la malaltia. La seva mare i la seva àvia també van vèncer la mateixa lluita.

A l’abril del 2022 vaig iniciar l’aventura d’obrir un centre de ioga a Mas Duran, el meu projecte de vida. Dos mesos després, el dia de Sant Joan, em vaig notar un bony al pit i vaig anar d’urgències al CUAP de Sant Andreu. Estava molt espantada, tenia els precedents de la mare i l’àvia, que havien superat un càncer de mama.

En la primera consulta amb la ginecòloga ja vaig intuir que es tractava d’alguna cosa dolenta. Vaig sortir atemorida, plorant amb el meu pare i, sobretot, pensant què seria del meu negoci que tant m’havia costat crear.

Pocs dies després de fer-me moltes proves i una biòpsia va arribar el diagnòstic final, es tractava d’un càncer maligne. D’entrada, em vaig ensorrar, però aquell mateix dia vaig decidir sortir a les festes de Gràcia. Per a mi, era la manera d’oblidar i ,alhora, de celebrar la vida. Aquella nit no vaig poder dormir sola.

Una vegada que vaig saber el camí que havia de seguir, sanar va ser molt més fàcil. Tenia un càncer molt agressiu, però també sabia que, si seguia el tractament, em podia curar. Precisament va ser la medicació que anys abans la meva mare va rebre de forma experimental la que em va salvar la vida.

Tenia el convenciment que tot aniria bé i que treuria les forces per seguir i plantar cara a la malaltia. La quimioteràpia va ser molt dura però, tot i així, anava al centre de ioga i sortia a passejar amb les amigues amb el cap rapat.

Al principi la por t’envaeix, però aquesta incertesa es va anar transformant en sabiesa. Un mateix decideix amb quina actitud fa el camí. Pots ser derrotista o acceptar allò que t’està passant. Em vaig prendre aquell moment com un temps que em donava la vida per descansar i per estar amb mi mateixa, amb la família i els amics.

Ha estat una malaltia que m’ha ajudat a aplicar els coneixements i tècniques del ioga per estar en el moment present. ‘Tot això passarà’ va ser el mantra que em repetia constantment. Cap moment no és etern, ni tan sols els dolents. Tot acaba passant.

El centre de ioga era la meva gran preocupació. Gràcies a amics i companyes ha seguit rodant sense mi, i he après que ningú no és imprescindible.

El càncer no pot ser un tema tabú. S’ha de desemmascarar i tractar de forma oberta. Per desgràcia, gairebé totes les famílies el pateixen. Per això hauríem de viure cada dia és un regal però la gent es mira massa el melic i, per tant, ni veu, ni reacciona, ni valora res.

Vull agrair el suport del meu pare. Ell ha viscut i ha patit el càncer al meu costat. La família i els amics són el meu gran pilar. També valoro la gran quantitat de missatges que la gent en va fer arribar a traves de les xarxes socials i que encara guardo.