‘He complert el somni de tornar a pujar a una moto’
Un tràgic accident de moto, succeït el 19 d’agost de 1999, va estar a punt de costar-li la vida quan tenia 23 anys. Miraculosament la seva companya de viatge i actual esposa va resultar il·lesa, però ell va patir greus ferides i l’amputació d’un braç, fet que li va suposar un fort trauma i, a priori, la impossibilitat de tornar a pujar a una moto, la seva gran passió des de la infància. Fa poc més d’un any, un amic de la seva antiga penya motorista el va animar a intentar-ho després d’haver vist per Internet el cas d’un noi anglès que ho havia aconseguit amb una moto adaptada. L’experiment va funcionar i ara Ismael Vila és un habitual dels diferents circuits d’Espanya, on corre com a aficionat, davant la sorpresa del públic. Complert el somni de tornar a conduir una motor, Vila es planteja com a nou repte crear un equip de motoristes amb alguna discapacitat per participar en competicions.
Encara penses en l’accident?
Inevitablement és una data que sempre recordaré perquè hi va haver un abans i un després en la meva vida.
Què va passar?
Anava per la carretera nacional en direcció a Girona amb la meva dona de paquet. No corria excessivament, però un cotxe va fer una maniobra incorrecta per canviar-se de carril i se’m va endur per davant, fent-me xocar contra la barrera de seguretat. La tanca de metall em va seccionar el braç esquerra i gairebé vaig estar a punt de perdre la cama del mateix costat. Afortunadament la meva dona no va patir ferides greus, però jo vaig quedar fet un nyap.
Vas trigar molt a recuperar-te?
Van ser 15 operacions durant un any i uns quants mesos en cadira de rodes. Però el més dur va ser la recuperació psicològica, l’acceptació que res tornaria a ser com abans. Amb 22 anys, tenia la vida que volia, una feina d’operari de cuines que em permetia guanyar-me bé la vida, una dona meravellosa i una afició que m’omplia. Vaig passar per una forta depressió, de la qual me’n vaig sortir gràcies a la meva dona i als meus dos fills, que van néixer pocs anys després de l’accident. Ser pare va ser una necessitat urgent per a mi després del xoc, potser per l’experiència tan propera a la mort.
Què va passar amb la feina?
Com era autònom, vaig haver d’anar a judici per reclamar una paga per la meva discapacitat. Vaig guanyar i, a sobre, em van haver d’indemnitzar. Tot i així, van ser anys molts durs. Vaig deixar la feina d’operari per fer de comercial d’hostaleria, també pel meu compte. I ara és al que em dedico.
Quan decideixes tornar a pujar a la moto?
Després de l’accident, no volia sentir a parlar de motos, però amb el pas del temps em va entrar l’enyorança. Fins i tot, somniava que corria amb moto, som si res hagués passat. Va ser Rafael Vera, un amic meu de la penya Olympia, de Santa Coloma de Gramenet, qui em va animar a intentar-ho. Em va parlar del cas d’un noi d’Anglaterra a qui li faltava un braç i una cama, que s’havia adaptat la moto. Em va semblar molt atrevit, però no li va fer faltar insistir molt. Al cap de pocs dies, li vaig dir que sí.
Al mercat actual no hi ha motos adaptades. Com ho vau fer?
El meu amic té coneixements de mecànica i té molts contactes amb tallers. Vam comprar una moto esportiva de segona mà i la vam començar a adaptar a les meves necessitats. L’anàvem a provar a un polígon de Badalona i, quan va estar llesta, vam començar a anar a circuits com el d’Alcarràs, Calafat i Castelloli.
Què vas sentir la primera vegada que vas conduir una moto després de l’accident?
No podia parar de plorar. Havia complert el somni de tornar a pujar a una moto. Conduir pel circuit em fa sentir bé, m’ajuda a desconnectar de l’estrès de la feina i alhora és una activitat que m’obliga a estar en forma i a cuidar-me més que abans. El següent pas és poder conduir la moto a la carretera. No sé com ho faré, perquè em van retirar el carnet de moto després de l’accident ja que, teòricament, sense un braç no en pots dur.
Què en pensa la teva família?
Em donen suport perquè saben que és una activitat que em fa feliç, però al principi eren una mica reticents. Ara ja s’estan acostumant.
No t’han posat problemes als circuits per còrrer?
I tant que sí. En alguns em van prohibir l’entrada fins que van conèixer la meva història. En aquest sentit, som pioners. Estem obrint camí en el món de la moto i els discapacitats, tal com va passar fa un temps amb els cotxes.
Quin és el teu proper repte?
M’agradaria crear un equip de persones amb alguna discapacitat que vulgués competir amb motos adaptades. Sóc conscient que és un projecte complicat, que cal buscar patrocinadors i fer molta feina, però no tinc pressa.
Nova secció de videopòdcast amb entrevistes a laveu.cat
El barraquisme centra la reunió de treball de les policies de cinc municipis
Mas Rampinyo viurà la seva Festa Major del 26 d’abril a l’1 de maig
El Ple donarà suport al desdoblament de l’R3 d’acord amb la proposta de les plataformes PTP i Fem Vallès
El benjamí A del FB Montcada guanya la lliga de manera brillant quan encara falten sis jornades
