La Pegatina, mestissatge i adrenalina

El 20è aniversari de La Pegatina mereixia una celebració especial. Adrià Salas, Rubén Sierra i Ovidi Díaz són l’ànima del grup. Tres amics que van començar assajant el 2003 a L’Espai Jove Can Tauler de Montcada i que han conquerit escenaris de quatre dels cinc continents –només se’ls resisteix l’Àfrica, de moment. Compartim amb ells el balanç d’aquestes dues dècades als escenaris des del seu local d’assaig a Mas Rampinyo, on reflexionen sobre quins han estat els moments més importants que han viscut com a banda i com van passar de tocar al carrer a convertir-se en una de les bandes d’èxit en l’àmbit nacional i internacional.

Els inicis

Tot es remunta a l’estiu del 2003 quan els tres tenien 18 anys. Rubén i Ovidi compartien amistat des de la infància i també els mateixos gustos musicals, influenciats pel moviment del so Barcelona d’aquells anys, amb artistes referents com Manu Chao, Dusminguets, Amparanoia, Che Sudaka, Macaco o Ojos de Brujo. Els dos amics van conèixer l’Adrià a les sales d’estudi de Can Tauler. Des d’aquell moment, les seves vides es van unir en un projecte batejat amb el nom de La Pegatina. Amb pocs coneixements musicals, però moltes ganes van començar a assajar a l’equipament juvenil. Poc després van fer el seu primer concert a l’antic bar de l’Àpat, al carrer Major. Després de tocar durant anys al carrer i a les festes populars, al 2007 publiquen el seu primer disc Al carrer! “La intenció inicial era fer una maqueta, però el productor, Mario Patiño, ens va recomanar fer un disc. A més, comptàvem amb les col·laboracions de Manu Chao i Txarango”, explica Rubén. “Cap discogràfica va voler apostar per aquell disc, però nosaltres estàvem convençuts que podia funcionar i arribar a qualsevol part del món, així que el vam publicar a la nostra pàgina web amb lliure descàrrega”, recorda Adrià. “El vam penjar com si fos el darrer disc de Manu Chao, i amb aquesta petita dolenteria va ser com molta gent ens va descobrir a tot l’estat; aquell mateix any fèiem la nostra primera gira a Suïssa”, afegeix Ovidi.

Mestissatge

La seva música és encomanadissa, enèrgica, divertida i ballable i el seu estil pot passar del merengue a la rumba o a l’ska amb gran facilitat, fent embogir el públic, que ha convertit algunes cançons en autèntics himnes, com el final del tema El Gat rumbero. “L’èxit no només té a veure amb la nostra feina, sinó també amb factors intangibles que fan que entre el públic i nosaltres hi hagi una química brutal i difícil d’explicar”, reflexiona Adrià. Sens dubte, part del secret d’aquesta connexió especial és la força del seu directe, que proporciona als espectadors prop de dues hores d’adrenalina en cada concert. La banda ja ha superat els 1.300 concerts i ha visitat prop d’una quarantena de països. “Fer gires pel món ens ha permès viure tota mena d’aventures i conèixer persones i cultures diferents”, admeten els tres fundadors.

El boom

La seva consagració com a grup va arribar en moments diferents al territo­ri català i espanyol. “A Catalunya vam fer el salt el 2009, quan el videoclip del Gat Rumbero va començar a sortir per TV3”, explica Adrià. La nadala Aquí és Nadal i estic content de 2010 també va ser un punt d’inflexió en la seva trajectòria. En canvi, el salt en l’àmbit estatal va arribar amb la cançó Mari Carmen que, tot i publicar-se el 2011, no es va popularitzar fins a l’any següent, quan va aparèixer el videoclip, “i va sortir a totes les notícies i diferents grups la van començar a tocar”. La Pegatina ja s’ha convertit en tot un clàssic. “Existeix una generació per a la qual sempre hem existit i no coneixen la vida sense nosaltres, això és molt fort!”, exclama Adrià. “Però, sempre hem cregut que la nostra música és capaç d’arribar a gent de totes les edats”, puntualitza Ovidi.

Innovació permanent

La banda ha publicat fins ara un total d’onze discos, un llibre biogràfic amb un documental, un videojoc i, recentment, un còmic que recull les millors anècdotes dels seus viatges, amb guió de Lluc Silvestre i il·lustracions de Mr. Ed. “Sempre intentem ser originals, innovant en tot allò que fem”, asseguren els tres fundadors. “El que més ens defineix és que ho fem tot pel públic, de vegades, passant per sobre dels nostres desitjos”, remarca Adrià.
Amb la voluntat de consagrar-se en l’àmbit internacional, el 2022 la banda va publicar Hacia Otra parte (HOP), un disc replet de col·laboracions amb artistes llatinoamericans que els ha permès obrir-se les portes d’un públic que no deixa de créixer.

La Pegatina publica un còmic amb anècdotes dels seus 20 anys d’història