‘A Kènia, ajudem a dones que han sofert una mutilació genital’

Quan era nena, Ana Águila sempre demanava als Reis apadrinar un infant del tercer món, ja que la seva il·lusió era viatjar a l’Àfrica amb alguna iniciativa humanitària. Aquest somni es va fer realitat el 2017, formant part d’una expedició sanitària a Kènia amb la Fundació Divinity, que va conèixer a Londres quan estudiava osteopatia ginecològica. S’ha desplaçat al país africà en dues ocasions més, el 2019 i el 2023. La seva feina a l’ONG consisteix a acompanyar víctimes de mutilacions genitals femenines, una pràctica encara arrelada al planeta.

Quan va començar a interessar-se per l’osteopatia aplicada a la ginecologia i l’obstetrícia?
Em vaig endinsar en aquest món cap al 2011 perquè el meu germà i la seva parella feia anys que intentaven, sense èxit, tenir un fill. Se’m va ocórrer que potser podria ajudar la meva cunyada des de la meva especialitat. Vaig pensar que, per exemple, podria patir algun problema de lumbàlgia que impedís a algun òrgan fer la seva funció. Vam iniciar un tractament i, al cap de dos mesos, es va quedar embarassada! Aleshores, vaig decidir que volia aprofundir en la matèria i me’n vaig a Londres a estudiar un màster.

Per què va escollir la capital anglesa?
Era l’únic lloc del món on s’impartia. Me’n vaig anar una mica a l’aventura, perquè no parlava un anglès fluid. Per tant, primer vaig aprendre l’idioma i, quan ja el dominava una mica, vaig fer la formació. En total, hi vaig ser vuit anys. Precisament, a través d’una companya del màster vaig conèixer la Fundació Divinity.

Quin és l’objectiu de la Fundació?
L’osteòpata britànica Navdeep Matharu, d’origen kenià, va crear l’ONG l’any 2008 amb la idea de garantir les necessitats i els drets bàsics dels infants més desafavorits per tal que, en un futur, esdevinguin unes persones adultes que lluiten per una societat més justa i en pau.

En quins projectes treballa l’ONG?
Treballem a Kènia en diversos àmbits com l’apoderament de la comunitat juvenil, l’assistència sanitària i la lluita contra la mutilació genital femenina, una pràctica prohibida en aquest i altres països, però que malauradament es continua fent. Segons les Nacions Unides, hi ha 200 milions de nenes i dones que han estat mutilades a tot el món. I, per desgràcia, aquesta xifra continua creixent.

Treballem en dues tribus, la massai, situada al sud on es practica una ablació menys agressiva, i la pokot, al nord del país, on el 99% de les dones han sofert l’extirpació total dels genitals

En què consisteix la vostra feina?
He participat en tres expedicions a Kènia, el 2017, 2019 i 2023. Treballem en dues tribus, la massai, que està al sud, i la pokot, situada al nord en un territori empobrit i sense pràcticament aigua. La nostra feina consisteix a acompanyar les víctimes de mutilacions genitals femenines. El poble massai practica una ablació menys agressiva i només és una tradició entre les famílies més conservadores. Però, en la tribu pokot realitzen la mutilació de grau 3, la pitjor de totes, perquè tallen tota la genitàlia i només deixen un foradet per orinar i un altre per menstruar. En aquest poble, el 99% de les dones estan mutilades.

Quantes dones atenen?
Cada dia, atenem entre 300 i 500 dones i infants. Les expedicions estan formades per vuit osteòpates, dues infermeres, dues llevadores, quatre metges i tres farmacèutics. Tothom passa per les mans dels osteòpates perquè la vida allà és molt dura. A més a més, a la majoria d’infants els tractem de malalties respiratòries, tots necessiten tractament amb antibiòtics, i també els desparasitem perquè estan plens de cucs. En el cas de les dones embarassades, els hi donem complements de nutrició i els fem una ecografia per sentir els batecs del cor. Un dels moments més emocionants que he viscut a Kènia, que recordaré sempre, va ser la primera vegada que vam portar l’ecògraf.

Cada dia, atenem entre 300 i 500 dones i infants. A les embarassades, els donem complements de nutrició i els fem una ecografia per sentir els batecs del cor

Per què recorda aquell moment?
Les dones que atenem no ens miren als ulls, no connectem amb elles, sempre tenen la mirada perduda per tot el patiment que arrosseguen. Però, el dia que vam estrenar l’ecògraf va ser meravellós veure com li va canviar l’expressió de la cara a la mare en sentir els batecs del seu fill. Això va passar al voltant de les dotze del migdia i, no sabem com, perquè allà les distàncies són de moltes hores i a peu, a les quatre de la tarda teníem a la porta del nostre campament més de quaranta dones que es volien fer la prova.

A quina edat es practica l’ablació genital?
Abans de casar-se, entre els 5 i els 12 anys. La mutilació genital femenina és una manifestació extrema de la violència masclista i no està vinculada a una creença religiosa, ja que cap religió fomenta aquesta pràctica. És un tema cultural. L’objectiu d’aquesta agressió és disminuir el desig sexual en la dona, mantenir la seva virginitat abans del matrimoni i controlar la fidelitat. Aquest costum també representa la iniciació de les nenes en l’edat adulta.

A banda de l’atenció mèdica, feu alguna campanya de conscienciació per canviar aquest costum?
Una vegada ho vam intentar i la resposta del cap de la tribu va ser que, si continuàvem donant aquesta informació, ens mutilarien a totes. Fem feina de formigueta. Amb els massais ho tenim més senzill perquè és una tribu més oberta, però amb els pokots serà complicat. A l’últim viatge, dues noies massais ens van preguntar per l’anticoncepció i aquí vam veure la llum. Vam marxar molt contents i, per a l’expedició d’aquest any, prepararem un estand per informar d’aquest tema.

La mutilació genital femenina és una manifestació extrema de la violència masclista i no està vinculada a una creença religiosa, és un tema cultural

També hi ha casos d’ablació genital a casa nostra.
I tant! Tinc una pacient de la meva consulta a Barcelona que aquests dies ha hagut de declarar com a testimoni en un judici per una ablació a una alumna seva. El 2016, hi va haver 20.000 casos al Regne Unit. A Catalunya, se’n van registrar 36 entre el 2011 i el 2013, i vuit, el 2020. Per sort, en una dècada les extirpacions totals o parcials s’han reduït en un 80%.

La Fundació també té un centre de rescat. Quina és la seva funció?
Oferim protecció i atenció a les nenes i joves rescatades de l’amenaça de la mutilació. En tenim 32. Venen derivades des d’organismes oficials, tot i que també arriben soles fugint de les seves famílies davant una imminent ablació. Fins als divuit anys, al centre reben tot el que necessiten, així com educació, assistència sanitària gratuïta i teràpia de trauma. Aquestes despeses es financen a través dels apadrinaments. Jo soc padrina d’una nena des del 2017, aleshores tenia cinc anys. La vaig conèixer en el primer viatge a Kènia i la seva història em va arribar a l’ànima.

Què li va passar?
Era òrfena de mare i el seu pare li havia encomanat la sida perquè existeix la creença que els homes es poden curar si violen la filla més petita. Només la medicació suposa una despesa d’uns 180 euros al mes, per això, com que és molt cara, cada nena compta amb tres padrins. Ara, la meva nena està bé, s’ha recuperat i va a l’escola. Enguany, estem contents perquè tenim tres joves que han sortit del centre amb divuit anys i estan estudiant a la universitat, dues han escollit Infermeria i l’altra Administració. És una gran alegria veure com aquestes nenes tenen al davant un futur millor. Si hi ha algú que vulgui col·laborar amb nosaltres, estarem encantats. Si volen tenir més informació dels nostres projectes, poden consultar el nostre web divinityfoundation.com/.

Un llibre de contes publicat i una novel·la en marxa

Ana Águila té una consulta particular a Barcelona, on viu des que va tornar de Londres. Reconeix que, quan torna de l’Àfrica, el que li fa més mandra és estar tancada entre quatre parets. “També em costa acostumar-me als problemes d’aquí. Nosaltres ens estressem per la feina o perquè el nostre fill ha suspès dues assignatures, quan ells lluiten cada dia per sobreviure. El primer món mira cap a una altra banda, però també és el nostre problema perquè vivim al mateix planeta”, assegura.
Ana, que serà mare per primera vegada al setembre, és una dona polifacètica, ja que també és escriptora. Durant la pandèmia va escriure el seu primer llibre, Pequeños relatos de una escritora ignorante, publicat per Durii Editorial. “Vaig aprofitar el confinament per donar forma a uns relats que tenia escrits des de feia temps”, explica, tot afegint que ara està preparant la seva primera novel·la, ambientada evidentment a l’Àfrica. “Els llibres em permeten donar visibilitat a la situació de les dones a l’Àfrica a través de la literatura, és una manera més amena d’arribar a la ciutadania”, afirma.