Els Pastorets, una tradició amb història
Aquesta representació teatral típica de les festes nadalenques té una llarga tradició al nostre municipi
Durant bona part del segle XX i fins a principi dels XXI, pels volts de Nadal a Montcada i Reixac es representaven Els Pastorets, una tradició que va iniciar l’Associació d’Antics Alumnes de La Salle als anys 20. Alguns dels actors de la dècada dels 60 encara recorden amb estima aquella experiència teatral que implicava famílies i escola.
Els Pastorets és una representació teatral típica de les festes de Nadal a Catalunya. L’argument és una combinació de continguts sobre el naixement de Jesús i la lluita entre el bé i el mal per part d’àngels i dimonis emmarcada en històries costumistes i còmiques dels pastors que rememoren el primer Nadal. És a partir del segle XIX quan es popularitzen aquestes representacions arreu del territori i n’apareixen diverses versions. Les més conegudes són ‘L’estel de Natzaret’ de Ramon Pàmies (1903), ‘Els pastorets o l’adveniment de l’infant Jesús’ de Josep M. Folch i Torres (1916) i ‘El naixement de Jesús’ de Lluís Millà (1931).
La primera representació data del 1923, al col·legi La Salle, amb participació d’alumnes i exalumnes com a actors, espai on es van fer fins a la dècada dels 70
Al municipi vam gaudir d’aquesta tradició des del primer quart del segle XX. La primera representació data del 1923, al col·legi La Salle, amb participació d’alumnes i exalumnes com a actors, espai on es van fer fins a la dècada dels 70. Segons informació recollida a ‘L’Abans’, l’obra també es va representar al cafè de cal Sarget (1935) i al teatre de l’ABI. La Unió de Mas Rampinyo la va fer els anys 1963 i 1965 en col·laboració amb La Salle i, a partir del 1975, va passar a comptar amb un quadre escènic propi fins al 2008. Entre els anys 2002 i 2008, també es va representar al Casino de Terra Nostra, a iniciativa del grup Els Titelles.
Tornant als inicis, tot i que als anys 50 l’Associació d’Antics Alumnes de la Salle va recuperar l’obra després d’uns anys d’interrupció –amb participació de Joan Balart i Joan Badosa, entre d’altres, en els papers principals–, en aquest article, però, ens centrarem en la dècada dels seixanta. Com aleshores només existia l’edifici antic, les representacions es feien al pis superior d’aquest, a la sala d’actes del centre.
Humor garantit
Els anys 1961 i 1962 es va representar l’obra ‘El naixement de Jesús’ de Lluís Millà. Segurament és la versió més còmica dels ‘Pastorets’, amb els personatges d’en Borrego i Carquinyoli –protagonitzats per Enric Sallent i Jaume Vilalta– i Luzbel i Satán com a dimonis –interpretats per Manuel Guillén i Àngel Acero–, a banda dels àngels i pastors i naturalment amb Sant Josep –R. Mollet–, la Verge Maria –Roser Armengol– i el nen Jesús. El director va ser Joan Manuel Esperanza, veí de la Font Pudenta, gran aficionat al teatre i de professió tramoista al Romea.
“No sé quin criteri va seguir per adjudicar els papers; tampoc sé qui ens va fitxar per fer teatre, potser estava relacionat amb el grup d’escoltisme que s’havia creat l’any 1958”, explica Sallent, qui es va estrenar com a Borrego, fent tàndem amb Jaume Vilalta en el paper de Carquinyoli. Antics membres del quadre escènic encara recorden la complicitat i espontaneïtat que hi havia entre aquest duet còmic que durant anys va ser protagonista indiscutible de l’obra.
Presència femenina
Tot i que el col·legi La Salle era exclusivament de nois, als Pastorets també hi participaven noies, que hi van arribar a través de lligams familiars o de coneguts. Un dels germans del centre que més va contribuir a promoure i normalitzar la presència femenina al grup teatral va ser Benigno Bóveda, conegut com a germà Joan, qui va arribar a Montcada l’any 1959 i es va integrar plenament en l’organització dels Pastorets. Actors i familiars també col·laboraven a fer els decorats, els vestits i els rudimentaris efectes especials de l’època.
El reconegut pintor Joan Capella i Josep Quintero van ser els autors d’uns dels decorats. “Jo els trobava molt bonics, sobretot un camp de blat madur, amb un groc espectacular, com el de les primeres pel·lícules en Technicolor. També crec que les referències visuals i històriques que tenien al cap eren les de les pel·lícules de moda d’aquells anys, tipus ‘Los diez mandamientos’, ‘Quo Vadis’ o ‘Ben-Hur’, encara que el disseny de les robes amb què ens vestíem devien ser anteriors a les pel·lícules esmentades”, rememora Sallent.
Diferents versions
L’any 1963, ‘Els Pastorets’ de Lluís Millà van ser substituïts per ‘Ha nascut un Salvador’, una versió obra dels montcadencs Moisés i Carles Vilalta, exalumnes i exmembres i fundadors del grup Tertúlia dels anys 50. La direcció es va posar en mans de Joan Capella, la il·luminació va anar a càrrec de Gerardo Froilán i els responsables dels efectes sonors i la música van ser Josep Ragull, S.Pila i Antoni Pedreny.
Per al Nadal del 1964, es va interpretar ‘L’estel de Nazaret’, d’en Ramón Pàmies, en tres representacions al col·legi La Salle i una, a La Unió. El quadre tècnic va ser el mateix que els dos anys anteriors amb la direcció de Capella. El 1965, es van fer dues representacions a La Salle i una altra a La Unió amb la mateixa versió i direcció i alguns canvis d’actors.
Ja el 1966, es va optar per l’obra més tradicional i coneguda a Catalunya i també la més difícil, ‘Els Pastorets’ de Josep Maria Folch i Torres. I un any després, es va fer ‘Els Pastorets Catalans’, de Lluís Millà, que també es va repetir el 1968. El text d’aquesta versió era divertit i atrevit per a l’època segons recorda Sallent: “Crec que ara es perdria un bon percentatge de comprensió perquè el llenguatge utilitzat pels protagonistes era molt de pagès, fins i tot per a nosaltres, que vivíem en una societat on el món rural encara molt present”.
El castellà, llengua dels dimonis
El fet que els dimonis parlessin en castellà també donava peu a malentesos que feien riure molt als espectadors, encara que no a tothom, tenint en compte el context, en plena Dictadura. “L’any 1959 un sergent de la Guàrdia Civil va preguntar a un dels actors que feia de dimoni per què passava això i aquest li va contestar que així se li donava més importància al personatge”, explica Salvador Picas. A Manuel Guillén, que va arribar de Saragossa l’any 1960, ja li va estar bé fer de Luzbel quan li van proposar. “Jo no parlava català i vaig estar encantat de poder fer el paper en castellà”, recorda.
El cert és que durant el regnat d’Isabel II, un decret obligava que a totes les obres escrites en los dialectos de las provincias de España hi hagués, com a mínim, un personatge que parlés en castellà. Posteriorment, durant la dictadura de Primo de Rivera, també era obligatori que totes les obres de teatre estrenades a Catalunya tinguessin una presència mínima d’un 20% en llengua castellana. Un cop derrocat el dictador, Millà va reservar aquest percentatge al text dels dimonis.
El fet que els dimonis parlessin en castellà donava peu a malentesos que feien riure als espectadors, encara que no a tothom tenint en compte el context, en plena Dictadura
Records entranyables
L’antic quadre escènic de La Salle recorda moltes anècdotes de l’experiència viscuda i, tret del “fred que pelava” que feia a la sala, totes són entranyables i divertides. Records que han compartit amb il·lusió amb motiu d’aquest article i que ens han permès reviure un episodi important de la història teatral del nostre municipi. Un agraïment a tots i, en especial, a Alfred Disla, antic professor de La Salle, per haver-nos permès utilitzar el seu treball sobre la història dels Pastorets al municipi. Sense la seva feina, hauria estat difícil disposar de tantes dades. I, finalment, un record emotiu per aquelles persones que van formar part d’aquest projecte i que ja no estan entre nosaltres.
Articles relacionats
Veïns de Terra Nostra es manifesten per reclamar l’asfaltat de la riera i un canvi de mobilitat interna
La Unió de Mas Rampinyo presenta la nova gegantona durant l’acte inaugural de la Festa Major
Sagalés millorarà el servei d’autobús al seu pas per Montcada i Reixac
El PSC arrenca la campanya al municipi anunciant els seus compromisos en l’àmbit sanitari
La moció de Vox per retornar el retrat del rei a la Sala de plens no prospera
