“Has d’acceptar-te tal com ets i viure com et sents”

Fa només dos mesos María es va sotmetre a una vaginoplàstia, culminant així el procés de reassignació de gènere que va iniciar l’any 2018, en prendre consciència que el neguit que l’acompanyava des de la seva infantesa responia al fet que sempre s’havia sentit una dona, tot i tenir genitals masculins. Fet el trànsit, vol compartir el seu aprenentatge vital per acabar amb els tabús que envolten la transsexualitat.

En quin moment vas començar a sentir que no t’identificaves amb els teus genitals?

Recordo que als 8 anys ja m’agradava vestir-me amb la roba de la meva mare i volia tenir el cabell llarg, però a casa em deien que això no podia ser i vaig assumir que havia d’ajustar-me al rol de nen, cosa que vaig fer fins més enllà de la trentena. Però, malgrat gaudir d’una bona vida –amb habitatge, feina, parella, viatges…– em sentia insatisfeta. Tenia la sensació de viure una vida que no era la meva.

Malgrat gaudir d’una bona vida –amb habitatge, feina, parella, viatges…– em sentia insatisfeta. Tenia la sensació de viure una vida que no era la meva.

María Andrea Martínez

Quin va ser el detonant per descobrir el motiu d’aquesta angoixa vital?

Una psicòloga que vaig conèixer en un karaoke, a Barcelona, de nom Dama. En aquell moment estava vivint una etapa de travestisme que tampoc m’omplia. Dama, que té un germà trans, em va dir que la meva insatisfacció possiblement estava vinculada amb el gènere i que només marxaria en el moment en què em comencés a acceptar amb el meu sexe sentit, el de dona. Ella mateixa em va derivar a Trànsit, un centre de CatSalut d’acompanyament i atenció a les persones trans que inclou atenció mèdica, quirúrgica, psicològica i social específica. Vaig necessitar aquesta empenta per actuar, per mi sola no hagués estat capaç de trobar el camí.

Et faltaven referents?

Referents i informació. A la meva família –jo vaig néixer a Colòmbia– parlar de sexe era un tabú, però tot
i que vaig arribar a Espanya amb 10 anys i vaig estar escolaritzada a Vic, la informació que vaig rebre a l’institut sobre sexualitat i el moviment LGTBI va ser molt minsa. El meu entorn tampoc no em va ajudar. A les meves parelles les incomodava la meva femineïtat i m’identificaven com un home gai, malgrat que jo ho negava.

Al principi, vaig comprar el mantra socialment més repetit, que la persona trans està atrapada en un cos que no és el seu. Amb el temps, he après que no és així, que simplement es tracta d’acceptar-te tal com ets i viure d’acord amb el que sents

Què sabies aleshores sobre la transsexualitat?

Poca cosa, la veritat, i la majoria, estigmes que no es corresponen amb la realitat. Al principi, vaig comprar el mantra socialment més repetit, que la persona trans està atrapada en un cos que no és el seu. Amb el temps, he après que no és així, que simplement es tracta d’acceptar-te tal com ets i viure d’acord amb el que sents. L’acceptació és el que m’ha permès evolucionar i anar modificant les coses que he considerat necessàries per sentir-me a gust amb mi mateixa, tant des del punt de vista físic com mental. A la pregunta quan t’has convertit en dona? Jo responc que sempre ho he estat, però que els meus genitals no es corresponien amb el que jo sentia i que, per això, he hagut de fer un trànsit.

El primer pas va ser l’hormonació. Com vas viure aquesta etapa?

Jo pensava que seria un procés molt més ràpid del que realment va ser i que els pits i els melucs es transformarien en un tres i no res. Els canvis, però, van trigar a concretar-se prop de dos anys. Les dones trans ens hormonem amb pastilles a diferència dels homes, que ho fan amb testosterona injectada, fet que accelera el procés, però també és cert que provoca més desequilibris. En les noies, el canvi és
més lent i gradual. El que sí recordo és que els primers mesos em vaig tornar emocionalment més sensible, tot ho treia fora i entrava en conflicte amb qui em tractava en masculí. A l’igual que les dones cis, en hormonar experimentem la mateixa sensació dels cicles menstruals però, com no tenim
matriu, no expulsem res i això fa que acumulem molta adrenalina. Altres canvis els vaig notar a la pell, que es va tornar més suau, i al cabell, que em va deixar de caure.

Les dones trans s’han d’hormonar tota la vida?

En cas d’estar operada de vaginoplàstia, sí. Pensa que si no prengués estrògens tindria una mena de menopàusia. Si no hi ha reassignació de sexe, et pots hormonar un temps i deixar-ho si creus que no et fa falta.

La majoria us opereu el pit.

És un dels trets femenins més característics i tenim molta pressió per part de l’entorn. Amb les hormones et creixen les mames però la genètica també influeix. A la meva família som de tenir poc pit, per això he decidit passar aquest any pel quiròfan.

Portava més de dos anys vivint en societat com a dona, amb el meu DNI actualitzat, però notava que em faltava alguna cosa.

Després del tractament hormonal vas decidir fer-te la vaginoplàstia. Ho tenies clar des del principi?

Portava més de dos anys vivint en societat com a dona, amb el meu DNI actualitzat, però notava que em faltava alguna cosa. D’altra banda, en tenir penis, els homes em veien com un fetitxe. I jo no volia ser això per a ningú, volia expressar-me com una dona en tots els sentits.

Et feia por córrer algun risc amb la cirurgia de reassignació de gènere?

Molta gent em deia que no ho fes, que seria molt dolorós i que potser no podria tenir orgasmes, però res
més lluny de la realitat. A mi em van operar al Clínic i, tant l’equip mèdic com l’atenció que he rebut a la sanitat pública, han estat de 10. Òbviament, hi poden haver complicacions, però refuto molts dels mites que es diuen. Ara sento plaer en molts sentits i no tinc cap complexe ni problema físic.

tant l’equip mèdic com l’atenció que he rebut a la sanitat pública, han estat de 10

Ha estat una recuperació molt ràpida tenint en compte que només han passat dos mesos.

Molt més del que esperava i del que em van dir. Però vull deixar clar que parlo des de la meva experiència i que no es pot generalitzar. Jo he fet un treball integral que m’ha ajudat en la meva recuperació, tant des del punt de vista d’alimentació i hàbits saludables, com de l’exercici físic i mental, a través de la meditació.

Quines recomanacions faries d’acord amb la teva experiència?

La primera és que, si optes per fer el canvi, fes-ho per tu, no perquè t’ho diguin altres persones. L’important és que facis el que necessites. Si vols hormonar-te, fes-ho i si no, viu socialment com et sentis. L’altra recomanació és que facis un treball personal integral i que t’informis bé, buscant bons referents. Trobaràs opinions diferents, escolta-les i treu les teves pròpies conclusions. Cada cos i cada experiència és diferent, no et deixis influir al 100% per ningú.

Si optes per la cirurgia de reassignació de gènere, fes-ho per tu, no perquè t’ho diguin altres persones. L’important és que facis el que necessites

En aquest trànsit viscut, t’has sentit ben acompanyada?

La meva família ha respectat la meva decisió, tot i que no negaré que en inici li va costar superar els tabús. Però, mica en mica, ha canviat la mentalitat i, quan em vaig operar, van venir els meus pares i germans des de Lleó per estar al meu costat. Crec que és important que a cada família tothom pugui parlar sobre com se sent des de l’acceptació i la comprensió.

Per què has decidit visibilitzar-te?

Per què he viscut molts any reprimida, fent el rol d’home. Ara lluito pel que vull i pel que sento; la meva ment i el meu cos estan units i brillen més que mai. Sóc del parer que venim a aquest món a ser feliços i que hem de fer allò que ens ajuda a aconseguir-ho. També crec que la transició no acaba mai, les persones estem en constant evolució.

M’agradaria reafirmar-me socialment i millorar laboralment.

Et falta alguna cosa per sentir-te en plenitud?

A banda d’operar-me el pit, m’agradaria reafirmar-me socialment i millorar laboralment. Tinc el grau superior de química i voldria tornar a treballar en un laboratori. L’any passat ho vaig fer i, a part de l’experiència adquirida, em vaig sentir molt ben acollida. Un altre dels meus projectes personals és publicar un llibre d’autoajuda sobre la meva pròpia experiència, aprofundint en allò que m’ha passat i considero important. Encara no té títol però crec que faré servir la paraula metamorfosi perquè m’agrada més utilitzar aquest terme que no pas el de fer el trànsit.

També utilitzes les xarxes socials per donar a conèixer la teva experiència.
Actualment, tinc un perfil a Tik Tok (mandrea2021) i acabo d’obrir un altre a IG (andrasha2018) on parlo de la transsexualitat de forma distesa per trencar tabús. Faig directes i vídeos i interactuo amb la gent, responent les seves preguntes. És molt gratificant, tot i que també visc en primera persona l’odi que hi ha a les xarxes i rebo alguns atacs, però intento transformar aquests missatges en coses positives, això m’ajuda a créixer com a persona. Per exemple, quan algú em diu que no sóc dona perquè no menstruo li pregunto si la seva àvia, per no menstruar, ha deixat de ser dona i, aleshores, els deixo sense arguments.