Montcada esdevé la font de Barcelona, una vegada més

El Rec Comtal, les mines i la Casa de les Aigües són el llegat de la riquesa aqüífera local

Dones fent bugada al tram conegut com a ‘Hondo’ (Vallbona,1964)
AMMiR/Fons ACM

Com tants cops al llarg dels segles, la manca persistent de pluja i l’assecament dels embassaments i rius està fent girar de nou les mirades cap a Montcada, a la recerca d’alguna alternativa per poder abastir Barcelona amb aigua de boca en cas que la situa­ció empitjori. Si una riquesa natural té Montcada i Reixac, aquesta és l’aigua dolça, tant la provinent de les fonts naturals de muntanya, com la dels seus rius, especialment del Besòs, amb un cabal subterrani que triplica el volum d’aigua que corre en superfície.

Un llegat mil·lenari

L’aprovisionament d’aigua de Montcada a Barcelona és mil·lenari i resta materialitzat en infraestructures històriques, com ara el Rec Comtal, les mines de Montcada i la Casa de les Aigües, declarats Bens d’Interès Cultural Local (BICL) durant els anys 2012-13. La Sèquia Comtal, construïda per al regadiu dels camps de conreu del Pla de Barcelona i, posteriorment, utilitzada com a força motriu dels molins construïts a la seva vora, va ser promoguda pel Comte Mir al segle X, reaprofitant part del traçat d’un aqüeducte romà que duia l’aigua fins a la Barcino romana. Al segle XVIII, davant la creixent demanda d’aigua de Barcelona, es van optimitzar les captacions des de Montcada, construint la mina que es nodreix de les aigües subterrànies del Besòs i que travessa per sota el riu, el carrer Jaume I i l’avinguda de la Unitat, fins a sortir a la Casa de la Mina, a Can Sant Joan.

La Sèquia, promoguda pel Comte Mir al segle X, reaprofitava part del traçat d’un aqüeducte romà

Disputes per l’aigua

L’aprofitament dels recursos hídrics era sovint una font de conflicte, tal com mostren les “Ordenanzas, régimen, constitución y gobierno de la Sociedad de Propietarios interesados al aprovechamien­to del aigua de la Acequia Condal y sus Minas”, conservades a l’Arxiu Municipal (AMMiR). Aquest text va ser redactat el 1842 per posar fi a les freqüents disputes veïnals, queixes i sancions per l’ús indegut, abús o contaminació de les aigües del Rec Comtal, també documentats a l’Arxiu.

El Reixagó, nom que rep la bocamina (1920). Fons Ricard Ramos


En aquest sentit, un conveni amb data de 1852 establia el repartiment de dos terços de l’aigua de la Mina per a la comunitat de regants i propietaris de molins i un terç més 500 plomes d’aigua –unitat de mesura antiga de cabal hídric– a disposició de l’Ajuntament de Barcelona, a través de la Mina Baixa de Montcada. Aquesta infrastructura va ser construï­da el 1826 per portar aigua a una Barcelona en plena eclosió industrial i demogràfica. Això, que es podia considerar un acord entre dues parts, també va generar conflictes, ja que davant d’una reducció de cabal puntual o permanent, una de les parts solia tapar amb taulons la part de l’altra, per deixar anar tota l’aigua pel seu canal. Per erradicar aquestes pràctiques, al 1868, es va construir un repartidor protegit sota clau amb la reixa que li acabaria donant el nom de Reixagó a la bocamina.

Seccions:
Etiquetes:

Deixa un comentari