‘Seguiré lluitant per obtenir la justícia que em mereixo’
El 20 de novembre es va fer pública la primera sentència a l’estat espanyol que condemna la indústria farmacèutica alemanya Grünenthal a indemnitzar víctimes de la talidomida, un medicament que va causar greus malformacions als fills de les mares gestants que el van prendre per combatre les nàusees per prescripció mèdica als anys cinquanta. Tot i que és una sentència històrica, només beneficiarà 24 de les 186 persones de l’associació que agrupa els afectats (AVITE), promotora de les accions judicials. Per tant, la lluita continua per a la resta del col·lectiu, del qual forma part la montcadenca María García (Granada, 1953), qui denuncia que el règim de Franco va ser còmplice de la destrucció de documents per ocultar l’escàndol de la talidomida. La seva malformació –li falta l’avantbraç i la mà esquerres– no li ha impedit ser mare i mestre, “les millors experiències de la meva vida”, assegura.
-Què opina sobre la sentència?
Avite reclamava una indemnització col·lectiva de 204 milions d’euros, però el jutge ha considerat que només hi tenen dret els qui van ser reconeguts com a víctimes del medicament pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero al 2010, mitjançant un reial decret. Em sembla que és injust que uns sí i uns altres no, perquè hi ha gent amb situacions molt greus que necessiten aquests ajuts.
-Què faran a partir d’ara la resta d’afectats?
Ara s’obre una nova batalla judicial perquè se’ns reconegui la nostra condició d’afectats per la talidomida i poder optar als ajuts que preveu la sentència. Això vol dir fer-se estudis cromosòmics per demostrar que les alteracions no tenen un origen genètic i tota mena de proves. Els diners, però, no serviran en cap cas per aplacar la impotència que provoca saber que l’ambició econòmica i la manca d’escrúpols d’uns laboratoris farmacèutics van marcar la vida de milers de persones. Això em revolta i m’empeny a seguir lluitant per obtenir la justícia que em mereixo.
-Quan descobreix que la seva malformació l’ha causada aquesta substància?
Jo no vaig sentir parlar de la talidomida fins als anys vuitanta. Quan em vaig quedar embarassada de la meva primera filla, fa 27 anys, tenia molta por que li passés alguna cosa al fetus, però tots els metges m’asseguraven que això meu era una conseqüència directa de la talidomida. De fet, no hi ha cap altre fàrmac que pugui causar aquest tipus de malformació.
-Com es va sentir?
La primera reacció va ser d’alleujament, perquè descartava que els meus fills puguessin tenir aquest problema, però després vaig sentir molta ràbia, especialment quan vaig saber que el medicament es va seguir comercialitzant a Espanya, quan a Alemanya ja l’havien retirat del mercat. Grunenthal va indemnitzar les víctimes alemanyes als anys setanta; a Anglaterra i als Estats Units també es van celebrar judicis, però a Espanya va ser diferent.
-Per què? Què va passar?
Aquí el règim de Franco ho va tapar. Avite disposa de documents on consta que la farmacèutica va exigir que no s’expliqués als metges espanyols els motius reals de la retirada de la talidomida. De manera, que els afectats no ho vam descobrir fins molt més tard. El temps que ha passat, cinquanta anys, juga en contra nostre.
-Què ha dit Grünenthal durant tot el procés?
El principal argument de la farmacèutica és que els afectats no tenim la recepta mèdica que acrediti el consum de la talidomida per part de les nostres mares. Qui pot tenir una recepta després de 50 anys! A més, en molts casos, sobretot als pobles petits, les pastilles les donava directament el metge a les embarassades, ja que no hi havia ni farmàcies.
-Què va suposar per a vostè contactar amb l’associació Avite?
La primera vegada que vaig participar en un congrès de l’Avite, a Madrid, on ens vam trobar més de cent talidomídics, em vaig emocionar molt. Vaig sentir que no estava sola al món, que formava part d’un col·lectiu on tots èrem iguals. Vaig conèixer casos de gent que no té braços ni cames i que pateix greus seqüeles. Això també em va fer pensar que jo era una privilegiada i que no tenia dret a queixar-me.
-Com ha afrontat la seva malformació?
Sempre he estat una persona vital i he desenvolupat una actitud de superació constant. No negaré que l’adolescència va ser complicada, perquè m’afectaven molt les mirades de la gent, algunes de rebuig, d’altres de llàstima. Però, superada aquesta etapa, he pogut fer una vida normal: treballar d’allò que més m’agrada, fent de mestre –des del 2000, a l’escola Reixac–, trobar algú que m’estimés tal com sóc i tenir dues filles precioses. Sóc capaç de fer ganxet, cosir, cuinar i pintar la casa tota sola. El secret és adaptar-se a l’entorn i que els altres vegin la teva adaptació.
El PSC arrenca la campanya al municipi anunciant els seus compromisos en l’àmbit sanitari
La moció de Vox per retornar el retrat del rei a la Sala de plens no prospera
El govern considera prioritari el projecte d’urbanització del Camí de la riera de Sant Cugat
El Ple acorda una moció conjunta perquè Transports desdobli l’R3 suprimint dos carrils de la C-17
L’Ajuntament demanarà a l’AMB allargar el recorregut de l’autobús 155 perquè sigui circular
