‘Terra Nostra és el lloc que m’ha salvat la vida’
Superar una depressió i fugir del brogit de la gran ciutat són els motius que van impulsar Carles Vidal (Barcelona, 1955) a instal·lar la seva residència definitiva a Terra Nostra fa dos anys. El músic retorna així al que va ser el seu poble d’estiueg fins als 17 anys, quan va marxar a viure en una comuna amb els germans Fortuny, amb els qui fundaria l’Elèctrica Dharma al 1974, com a guitarrista i baix elèctric. Arran de la mort de Franco, la banda es va convertir en un referent del despertar català, “en la música de fons d’una alegria col·lectiva”, diu Vidal, citant una frase del bateria Josep Fortuny. Després d’una llarga carrera plena d’èxits, però també d’hores baixes, el grup ha decidit fer una parada indefinida per descansar de la pressió ‘Dharma’ i experimentar nous camins creatius. Laudemus Jam és el nom que fan servir els components de la banda quan es troben per tocar amb total llibertat.
Com neix la seva vinculació amb Montcada?
Vaig néixer al carrer Petritxol i als tres anys vaig anar a viure a Horta, però tots els estius i les vacances escolars els passava a Terra Nostra, a la casa que va construir el meu pare en un terreny que els meus avis van regalar a la meva mare quan es va casar. Els meus avis eren molt amics de la Roser i el Jaume, del restaurant Ca la Roser. En temps de la guerra, venien a refugiar-se dels bombardejos. Durant la meva vida adulta també venia molts caps de setmana.
Per què va decidir quedar-s’hi?
Al 2004 em vaig separar de la meva dona i vaig tenir una crisi molt bèstia. Vaig deixar de fer de mànager del grup –feina que vaig compaginar amb la de músic durant 25 anys amb l’esquizofrènia que això comporta– i, per primera vegada a la vida, em sobrava temps. Al 2009 em vaig instal·lar a la casa de Terra Nostra i vaig començar a superar la depressió. Hi tinc un hort i gallines i, fins i tot, m’he tret el carnet de conduir, una assignatura pendent. Puc dir que Terra Nostra és el lloc que m’ha salvat la vida.
Fa vida a Montcada o se’n va fora?
Tinc més tendència a anar a Cerdanyola, però també m’interessa el que passa al poble. Llegeixo La Veu sempre que la trobo i, com a grup, vam actuar una vegada a l’Abi a final dels noranta.
Dharma va anunciar a l’octubre una ‘aturada indefinida’. Què vol dir?
Que parem, però no pleguem. Després de 37 anys, estem cansats de fer gestió i de la pressió ‘Dharma’. Tot i que musicalment hem evolucionat, tocar amb Dharma t’obliga a jugar entre el que t’agrada a tu i el que agrada al públic i, en aquests moments, ens ve de gust disposar de total llibertat creativa.
Quin és el secret per durar 37 anys?
Entre els germans Fortuny i jo existeix una amistat des de la infància. Vam anar a escola junts i formàvem part del mateix grup d’escoltes. Érem fans dels Beatles i dels Rolling i crèiem en un model de vida alternatiu. Però, a més de tot això, el més important és que a l’hora de tocar, passava alguna cosa especial, hi havia una química i una energia que es transmetia al públic.
Com neix el so de la Dharma?
Tots nosaltres teníem influència del jazz-rock americà, que vivia uns moments de creativitat brutals, però també mamàvem de la música d’aquí, que havia estat 40 anys reprimida. Va ser una fusió natural que també va ocórrer a d’altres punts d’Espanya, com al País Basc, Extremadura i Andalusia, on van sorgir multitud de grups que barrejaven les seves arrels amb el rock més ‘canyero’. Aquest moviment, batejat com ‘Música con raíces’, va canalitzar les ànsies de llibertat i l’inconformisme dels joves. Vam fer concerts per tota la Península i a tot arreu estava ple com un ou.
Amb vint anys acabats de fer, com va viure aquesta fama repentina?
Crec que tots ho vam portar força bé tenint en compte la nostra joventut. Van ser anys molt intensos, de gran esperança col·lectiva i vitalitat creativa. Això sí, no vam fer ni un duro. La gent es pensa que hem fet molts diners, però en realitat hem sobreviscut. Hem de pensar que aleshores no existia una indústria musical ni el consum que hi ha ara.
Tornarem a viure un moment de tanta efusió creativa i social?
En la vida tot és cíclic, però ho veig difícil. Als seixanta i setanta es buscaven vides alternatives i, de retruc, música o art alternatiu. Avui dia en l’àmbit de la música, trobes poca originalitat i molts “refregits”. A nivell social, el moviment hippie va aconseguir espantar el sistema, que no s’esperava un esclat de llibertat com aquell. No el vam enderrocar, però jo no ho visc com un fracàs sinó com un llegat per a les noves generacions.
Ho aconseguiran els indignats?
Tan de bo aquest moviment tiri endavant, però en tinc poques esperances. Ara el sistema té més eines per ensorrar qualsevol brot de resistència. Hi ha molta gent que fa coses alternatives, però són una minoria. Per canviar el sistema ha de canviar la cultura de la gent. No podem pensar ‘si no tinc, no sóc’ sinó ‘sóc i després tinc o no tinc’.
‘La meva eina de treball és un ordinador, no una proveta’
Nova secció de videopòdcast amb entrevistes a laveu.cat
El barraquisme centra la reunió de treball de les policies de cinc municipis
Mas Rampinyo viurà la seva Festa Major del 26 d’abril a l’1 de maig
El Ple donarà suport al desdoblament de l’R3 d’acord amb la proposta de les plataformes PTP i Fem Vallès
