“Tots som el que estem disposats a aprendre”

-Un amic l’ha comparat amb un home del Renaixement per les seves múltiples facetes creatives. Està d’acord?
Des de petit he tingut una habilitat especial amb les mans i una gran curiositat per aprendre. Amb set o vuit anys ja fabricava les gàbies on la meva mare criava conills,­ afegint-li elements decoratius. També guarnia amb incrustacions de nacre les culates de les escopetes dels caçadors. De jovenet em fascinava projectar i construir aparells que tinguessin moviment. Els meus professors van recomanar als meus pares que em matriculessin a l’Escola Industrial de Barcelona, on vaig cursar  l’especialitat d’oficis artístics i de Belles Arts.

-Hi alguna similitud entre el procés de dissenyar una màquina i el de crear una escultura?
El punt de partida sempre és el dibuix, que et permet traslladar al paper la idea que tens al cap. En un cas i en l’altre, cal un cert talent natural, conèixer la tècnica i treballar de forma tenaç i constant. Durant molts anys m’aixecava a les sis del matí per projectar màquines i, després de la meva jornada laboral, em treia hores de son per dedicar temps a l’escultura. Cada escultura és com una dona que s’ha de conquistar. Cal acostar-s’hi amb tacte, amor i tendresa i, quan li dius, que l’estimes, estrènyer-la ben fort.

-És aquest amor el que li impedeix vendre les seves obres?
No he comerciat mai amb el meu art perquè en cada obra hi ha un fragment de la meva ànima i, per això, en conservo la majoria i algunes les regalo a la gent que conec.

-El món de la imatge també l’ha atret força.
La meva primera càmera fotogràfica me la vaig fabricar jo, seguint el disseny d’un model bàsic que regalava als seus clients uns populars magatzems de Barcelona, el Sepu. Em vaig fer un laboratori de revelat a casa i vaig aprendre pel meu compte. A la fotografia, com en altres arts, en el que veiem no s’explica tot, sempre hi ha alguna cosa més.

-També va fer incursions en el cinema amateur.
Als anys cinquanta i seixanta, no hi havia ningú a Montcada que fes filmacions. Em vaig comprar una càmara  de 8mm i vaig fer-me un projector casolà. M’agradava filmar els esdeveniments culturals que es vivien al poble, com els aplecs de la sardana a Reixac, o fets històrics, com els incendis de Reixac, però també fer curtmetratges de ficció que jo mateix escrivia i sonoritzava. Un d’ells ‘El paso de una historia’ em va fer guanyar la medalla d’or en un prestigiós festival internacional que es feia a Txecoslovàquia.

-Déu n’hi do quina activitat. Vostè no para mai.
Per a mi crear és una necessitat vital. Si algun dia no puc pujar al meu taller a treballar, sento que em falta alguna cosa. També m’agrada escriure sobre l’art i la vida. Escriure, pintar, esculpir, dissenyar màquines, fer pel·lícules… per a mi tot forma part d’una visió artística de la vida. Penso que, al final, tots som el que estem disposats a aprendre.

-Ha viatjat per tot el món. Viatjant també s’aprèn?
Molt, moltíssim. S’aprèn que el suposat progrés d’Occident ignora valors  humans i mediambientals que molts pobles africans i asiàtics encara conserven. Viatjant per l’Índia i el Nepal, vaig comprendre que ni els diners de la fama ni el progrés proporcionen la felicitat. El gran maharajà que desfila sobre elefants guarnits d’or serà una rata en la pròxima vida, mentre que el captaire es convertirà en un cavall.

-Li han dit mai que té un punt d’excèntric?
Intento provocar algun somriure, arrencar la ‘xispa’ de cada moment i, en algunes ocasions, desconcertar. El que no m’agrada és ferir els sentiments de ningú. En això sóc molt curós.

-Què és el que el manté tan jove als seus 86 anys?
Suposo que la curiositat i les ganes de crear. Porto 86 anys en aquest món, però em sento com si n’hagués viscut 200. No tinc cap pressa en morir-me, però crec que he viscut prou per anar-me’n satisfet.