‘Un ha de deixar petjada del seu pas per aquesta vida’

Va néixer a Tarifa al 1926. Què recorda de la seva infància?
Va ser molt feliç. Tenia tres germanes i el meu pare treballava al camp. Posseïa terres i els meus avis també tenien una bona situació econòmica.
Va canviar molt la vida després de l’esclat de la Guerra Civil?
Tarifa va ser un dels primers pobles que els nacionals van ocupar. Recordo
que, com els altres nens, vaig sortir corrent en veure arribar els soldats. Mesos després, es van produir alguns afusellaments. L’únic canvi que jo vaig viure és que al col·legi vam passar de cantar la Marsellesa a anar vestits com marcava la Falange. 
Com és va guanyar la vida?
Quan em vaig casar, vaig passar a treballar al mar amb el meu sogre, que tenia el seus propis vaixells. Em passava mesos a Tànger fent la campanya de pesca i vam fer tot el litoral d’Àfrica fins arribar a Ciutat del Cap. Després vaig tornar al camp.
I per què va venir a Catalunya?
Aquí hi havia molta feina. A més, les meves tres filles van venir primer, una d’elles a Montcada amb la família del seu promès, i la meva dona les enyorava. Ens vam instal·lar al carrer Domingo Fins i el meu fill, que estava estudiant tercer de medicina a Cadis, es va matricular a Bellaterra.
De què va començar a treballar?
Al principi, de res. Estava fart de treballar i em vaig dedicar a conèixer tota Catalunya. Agafava un tren i visitava diferents pobles. Marxava sol i estava fora tot el dia.  
I de què vivia?
Després ja vaig treballar. Primer a l’Asland, però m’avorria perquè havia entrat recomanat. Després d’una època a la Terlenka, al Prat, vaig entrar a Casacuberta de la Llagosta. Allà vaig estar, com a especialista tèxtil, fins que em vaig jubilar.
Allà va trobar temps per estudiar.
Vaig demanar un canvi al torn de nit i durant el dia, estudiava turisme a Barcelona amb una beca. A la fàbrica em deien ‘l’estudiant’ i, amb 50 anys, era el més vell de la classe. Vaig fer els quatre anys i em vaig treure el títol, tot i que en aquella època encara no era una carrera. Vaig estudiar amb la primera promoció d’hostesses d’Iberia.
Què li atreia del turisme?  
El turisme no és estar en banyador a la platja. És molt més, és clau per a la comunicació entre els pobles perquè connecta les cultures. Mai vaig voler
dedicar-m’hi professionalment perquè ja guanyava prou a la fàbrica. 
Al món de turisme s’han de saber idiomes. Vostè en parla?
Sé una mica d’alemany. Quan vivia a Tarifa, deixava aparcar al meu terreny als alemanys que venien a fer surf. Vaig fer una bona amistat amb un d’ells i encara ens enviem cartes. De fet, vaig guanyar un concurs a Ràdio Nacional d’Espanya que consistia a traduir un text de l’alemany.
Des de que es va jubilar no ha tingut temps d’avorrir-se, veritat?
Els primers anys vaig estar cuidant dels néts i escrivint. La meva dona, que va morir fa uns 20 anys, em va animar a fer-ho. He escrit desenes de novel·les i llibres de poesia que jo mateix enquaderno, però que no venc. Cada any em presento als premis Planeta i Nadal. Mai he guanyat, però és que hi ha molta competència. 
Tot i ser andalús, vostè ha fet molt per difondre la cultura catalana.
Estimo Catalunya, però no sóc nacionalista perquè la cultura i la política no s’han de barrejar. Sóc president honorífic de l’Associació de Veïns de Montcada Centre i un dels nostres objectius va ser tornar a fer sardanes. També, des de fa dos anys, em vaig proposar recuperar els castellers. Ara és un orgull veure les seves actuacions a la Festa Major.
I a més, té un gran arxiu audiovisual local i familiar. Vostè no para mai?
Conec molta gent de la meva edat, però no m’agrada passar-me hores jugant al dòmino. No vull perdre el temps, prefereixo treballar a l’ordinador, escrivint llibres o informes per al meu bloc (elrincondelesteban.wordpress.com). Un ha de deixar petjada del seu pas per aquesta vida.
Encara té més projectes?
Tornar a gravar quan pugui caminar sense crosses. He escrit l’himne de Montcada i ara l’haig de posar música. També tinc el projecte d’escriure lletres d’havaneres i fandangos i vull treballar per crear una associació que defensi la igualtat de gènere.