‘Vincular-se a una entitat és estimar el teu poble’
El seu avi matern va ser jornaler a les obres de construcció de l’edifici de La Unió l’any 1924, un projecte col•lectiu que va aconseguir unir els de Cal Perico i els de Cal Menut, dues entitats rivals de Mas Rampinyo. Seguint l’estela del seu avi i del seu pare, Escrigas va formar part de la junta de La Unió des dels 19 anys i la va presidir entre el 1997 i el 2005, amb només 25 anys. Al 2011 va tornar a assumir el càrrec amb il·lusió renovada, però amb un mateix objectiu: eliminar l’etiqueta d’entitat “tancada i elitista” que encara li atribueixen alguns. No li fa mandra anar cada dia a La Unió a fer tasques de gestió i planificar la programació perquè per ell pertànyer a l’entitat és una forma d’estar al món, de relacionar-se amb persones i de posar en marxa iniciatives que enriqueixin la vida cultural del municipi.
La Unió forma part de la teva vida des de ben petit.
Vaig començar fent teatre amb el grup dels Pastorets, tot i que em feia molta vergonya pujar dalt de l’escenari i, més endavant, també em vaig vincular a la Banda de Trompetes i Tambors. El que em feia pànic era el ball de gitanes, no se m’ha donat mai bé.
En canvi el cuc del teatre ha anat a més amb el grup Tea345.
Vaig començar fent de director, però però un bon dia, amb l’obra ‘El diari d’Anna Frank’, vaig haver de substituir un actor que feia un paper clau per tirar endavant la representació. El fet és que vaig superar la por escènica i ara m’agrada més actuar que dirigir.
Presidir una entitat com La Unió no deu ser una tasca fàcil.
No ho és gens i, més, tenint en compte que cada vegada se’ns demana més professionalitat, però els maldecaps que comporta queden compensats per altres factors. La Unió és més que un edifici, més que una entitat, és com una gran família de la qual formo part. Em permet desconnectar de la feina, relacionar-me amb gent diferent i posar en marxa nous projectes. Vincular-se a una entitat, La Unió o qualsevol altra, és estimar-se el teu poble.
Per què creus que alguns pensen que La Unió és una entitat tancada i elitista?
Suposo que això ve de lluny, de l’època en què es feien envelats i existien dues entitats, la dels rics i la dels pobres. És molt difícil trencar estereotips i més si tenen les seves arrels en el passat. Per això una de les decisions que va prendre la primera junta que vaig presidir va ser suprimir el ball de l’envelat i l’elecció de la pubilla. Vam valorar que eren activitats que pertanyien a una època ja passada. Hi ha gent que no s’ho va prendre gaire bé, però s’ha d’evolucionar i assumir que els temps canvien.
L’altra rivalitat que sempre ha existit és entre Mas Rampinyo i Montcada centre.
Les noves generacions ja no viuen això com una rivalitat, però entre la gent gran sí que hi ha la percepció que els del centre no venen mai fins aquí, mentre que els de Mas Rampinyo sempre s’han desplaçat a la resta de barris.
Treballar amb l’Abi és una manera de trencar aquesta dinàmica?
Almenys és un intent d’unir esforços i garantir la màxima participació a les activitats que programem l’una i l’altra. En els temps que corren cal sumar i no restar. També crec que seria bo aglutinar els esforços del sector públic i privat per promoure activitats culturals.
Cada vegada costa més fer una programació atractiva?
Sempre he volgut que, a més de les activitats que fan les diferents seccions de La Unió, hi hagi propostes de grups de fora, que la facin més atractiva. Per exemple, formar part de l’Espai A, que promouen ateneus de Catalunya i grups amateurs amb el suport de la Generalitat, ens està servint per acollir espectacles de força qualitat durant tota la temporada amb un cost que podem assumir. Ara estem negociant amb la Fundació La Roda portar espectacles infantils a canvi d’una petita quota i una col·laboració anual.
El nucli de Mas Rampinyo cada vegada té una població més envellida i menys vida comercial. Això afecta l’entitat?
El públic de les nostres activitats no només viu al nucli antic, sinó que també prové d’altres punts de Mas Rampinyo i, fins i tot, de la resta de barris, una tendència que volem potenciar. I afortunadament l’entitat està viva i continua creixent. Fa poc s’ha creat la secció de tennis- taula, força activa, i un nou grup de teatre promogut per Víctor Bea, que ja ha començat a assajar a La Unió.
Quins són els reptes de futur?
Mantenir l’entitat en moviment i al dia, tant a nivell d’infrastructura com de funcionament i propostes. Jo m’he compromès a treballar durant quatre anys, però el repte més gran serà arribar al centenari, al 2021. Algunes veus ja diuen que el futur dels ateneus passa per tenir gerents que s’ocupin de la gestió, sota les directrius d’una junta. Ja veurem què passarà.