‘El millor reconeixement és que un disseny teu perduri’

Format a l’escola Eina de Barcelona, on treballa com a professor, Josep Aregall és una figura destacada del disseny i l’interiorisme. Una de les obres que el va consagrar com a dissenyador de renom internacional va ser el llum de peu ‘Alta costura’, que s’exposa a museus del disseny d’arreu del món. Després de desenvolupar la seva activitat professional a Barcelona, fa sis anys va tornar a Montcada per instal·lar-se a l’antiga sastreria del seu pare, Pepet Aregall, ara convertida en vivenda i taller. Des de l’aparador de ‘L’Atelier’, se’l pot veure cada dia treballant en nous projectes.

Com neix la vocació de ser dissenyador?
Crec que té molt a veure amb l’ofici de sastre del meu pare i la feina del meu avi. De petit, em passava hores al taller, observant com el meu pare dibuixava línies rectes i corbes sobre una tela, i com aquelles peces, un cop retallades i cosides, es transformaven en un vestit, una americana o un pantaló. S’havia de tenir cura dels acabats i de la caiguda de la roba perquè el client quedés content. D’altra banda, el meu avi treballava a la serradora dels Riera i quan venia es posava a jugar amb mi amb trossets de fusta que em portava. Clavàvem claus i fèiem coses, volums que no tenien sentit. A mi em desesperava la inutilitat d’aquells objectes, tot i que recordo el plaer d’aquelles hores. Durant els estudis, sempre em van anar bé el dibuix i les feines manuals. Suposo que hi ha un vincle entre les experiències de la meva infància i el camí professional que vaig escollir.

De petit, em passava hores al taller, observant com el meu pare dibuixava línies sobre una tela

En aquells anys, no hi devia haver moltes opcions per estudiar disseny.
Hem de situar-nos al final del Franquisme, quan molts joves estàvem compromesos socialment i culturalment i teníem la necessitat de ser moderns i alternatius. I això només ho podíem trobar a Barcelona. A l’escola Eina, o vaig començar a estudiar a mitjans dels setanta, vaig descobrir un món diferent del que jo coneixia fins aleshores. A Montcada, també havíem promogut algunes propostes divertides amb els meus amics, com organitzar concerts al Cafè Colon, on vam dur gent com el cantant Oriol Tramvia. També recordo les converses amb el director de cinema amateur Manel Lahoz, que tantes coses ens va ensenyar. Però, el poble se’ns quedava petit.

Què va fer en acabar els estudis?
Vaig treballar durant un temps a l’estudi del dissenyador Pepe Cortés, a Barcelona, fins que l’any 1982 vaig muntar el meu propi despatx i és en aquest moment quan començo a créixer professionalment. Era el boom dels espais comercials i no paràvem de rebre encàrrecs. Vaig treballar per a diferents cadenes de botigues no només de Barcelona, sinó també de Madrid, de ciutats del sud d’Espanya i de París. Sempre em vaig dedicar a l’àmbit de l’interiorisme i el disseny de producte vinculat als espais, especialment mobiliari.

La seva carrera va fer un salt important a partir d’un disseny innovador.
Haig de confessar que ‘Alta Costura’ va ser un llum de peu que vaig fer manualment per il·luminar el meu dormitori, però un comercial amb amplis coneixements de disseny va saber-ne veure el potencial i moure els fils per donar-li difusió. N’he dissenyat moltes de làmpades, però cap ha tingut tanta repercussió com aquesta. Curiosament, l’obra no va guanyar cap dels premis Foment d’Arts Decoratives (FAD) d’aquell any –només es va endur una menció– però, trenta anys després, la gent la continua comprant a les botigues. Com a dissenyador, el millor reconeixement és que un disseny teu perduri en el temps. Això és més gratificant que qualsevol premi.

Per què li va posar el nom d’‘Alta costura’ a aquesta làmpada?
Perquè d’alguna manera el seu procés de creació s’aproxima al que segueix un sastre quan fa un vestit. A partir del moviment ascendent del material, vaig buscar que tingués un bon caient, com si es tractés de la confecció d’un vestit.

Són les persones les que donen vida a un objecte, que ha de ser bonic i, alhora, complir la funció per a la qual va ser dissenyat

Quin és el secret d’un bon disseny?
Que doni solució a una problemàtica o necessitat, superant els hàndicaps que planteja. Potser el millor resum seria que ha d’estar fet a mida del client, seguint la filosofia dels sastres, perquè són les persones que l’utilitzen les que donen vida a un objecte, que ha de ser bonic i, alhora, complir la funció per a la qual va ser dissenyat.

Sempre ha compaginat la feina de dissenyador amb la de professor a l’escola Eina de Barcelona. Li agrada ensenyar?
En gaudeixo molt. Ensenyar et permet explicar tot el que saps, però també mostrar els teus dubtes. Alhora, els alumnes són una font d’estímul perquè s’equivoquen, però també et fan veure els teus errors. Vaig començar fent-t’hi classes d’aparadorisme i disseny de producte, però darrerament imparteixo una assignatura sobre il·luminació dels espais, una part fonamental de l’interiorisme. Treballo aquest aspecte des de l’emotivitat i la sensualitat i faig escriure els alumnes el relat d’allò que volen aconseguir amb la llum. També em resulta molt gratificant tenir el reconeixement d’una escola universitària com Eina.

Com ha estat tornar a Montcada després de tants anys fora?
Tornar a la casa familiar que va construir el meu avi ha estat un projecte il·lusionant per a mi. He reformat l’espai al meu gust i he convertit la part que dona al carrer Clavell en un petit estudi que he batejat com ‘L’Atelier’, per donar-li un aire més modern, conservant l’aparador de la botiga de roba que va posar la meva mare. Estar a peu de carrer i treballar darrera d’un vidre transparent em permet veure la gent que passa per davant. Tot i que l’interior queda fosc, algunes persones es paren a mirar, sobretot els infants, que em saluden encuriosits. Cada dia, tinc el costum d’escombrar la meva part de la vorera, mentre saludo i parlo amb els meus veïns. També canvio sovint l’aparador, amb propostes conceptuals, que no tenen l’objectiu de vendre res.

Té clients de Montcada?
Tinc clients fixos, la majoria de Barcelona, però, de moment, no en tinc cap del poble, tot i que hi estaria encantat. Darrerament, em dedico més a fer dissenys d’interiors d’habitatges, més que de botigues. Els petits tallers com el meu no tenen accés a les grans cadenes. Però treballo sempre de la mateixa manera, sigui un encàrrec gran o petit. També haig de dir que no he viscut mai obsessionat amb la feina, perquè tinc vida més enllà. Potser perquè, en el meu cas, professió i vida sempre han estat molt barrejades.

Li agrada viure a Montcada?
Sí, en aquesta etapa de la meva vida, soc feliç vivint aquí. Tot i que Montcada no ha canviat gaire urbanísticament –crec que ningú ha sabut treure partit dels seus hàndicaps–, té coses bones, com els rius, els seus vuit ponts i la llum i el paisatge de la Serralada de Marina, on vaig sovint a caminar.