‘Entendre que teníem una filla i no un fill va ser un punt d’inflexió a la nostra vida’

La Cristina i el David són pares d’una nena trans que el curs passat, a l’edat de 7 anys, va fer el pas de mostrar-se tal com se sentia, amb l’acompanyament del servei Trànsit i l’Oficina LGTBI de l’Ajuntament. Tot i que cada vegada hi ha més casos de canvi de gènere en menors d’edat, encara és una reali­tat poc coneguda. La parella ha accedit a explicar el seu testimoni per ajudar altres famílies que puguin trobar-se en la mateixa situació

Quan vau detectar que la vostra filla no se sentia còmoda amb el seu gènere masculí?
C: Des de ben petita, es decantava per joguines associades tradicio­nalment al gènere femení… Era totalment oposada al seu germà gran, que optava pel que se suposa que li ha d’agradar a un nen. A nosaltres ens cridava l’atenció aquest contrast, però no li vam donar més importància perquè acceptàvem que tenia gustos diferents.  Quan anavem a comprar roba, li costava trobar peces que li agradessin a la secció de nens. 
D: Ens vam començar a preocupar quan vam veure que ja no volia disfressar-se de princesa fora de casa, ni baixar al carrer amb nines. Es va començar a autocensurar en adonar-se que la gent l’observava i que aquest comportament no era el que s’esperava d’un nen.
En quin moment decidiu demanar ajuda?
D: A P5 la vam apuntar a dansa clàssica perquè li agradava molt, però en començar la primària es va mostrar reàcia a continuar.­ Ella volia ballar però amb el tutú de ballarina, no s’identificava amb el  paper de noi. Això li crea­va molta tensió i al final ho va deixar. No verbalitzava que volia ser una nena, però cada vegada era més evident. Li vam comentar la situació a la pediatra i ens va derivar al Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (Dapsi), on ens van confirmar el que ja pensàvem.
C: Una mare de l’escola ens va posar en contacte amb una família de Barcelona amb una filla trans que havia fet el canvi als 18 anys. Quan ens va explicar la seva història, ens vam sentir totalment identificats. Mai oblidaré la conclusió final: “Heu d’acceptar que no teniu un fill, sinó una filla”. Va ser un moment d’inflexió en les nostres vides, com obrir una porta que no saps on et conduirà. En paral·lel, vam contactar amb Trànsit, un servei d’atenció a les persones trans que depèn de l’Institut Català de la Salut, i també amb l’escola i amb l’Ajuntament.
Què us van recomanar al servei Trànsit?
C: Ens van donar un consell que seguim estrictament: actuar al ritme que ella ens vagi marcant. Ens van donar un llistat de contes sobre nens i nenes trans perquè puguessim llegir-los amb ella i parlar obertament del tema a casa fins que estigués preparada per fer el pas. El servei també es va reunir amb el claustre de professors de l’escola perquè n’estiguessin informats.
Quan va decidir fer el pas i mostrar-se tal com se sentia?
C: Durant les vacances de Nadal, es va comprar la seva primera faldilla. El primer dia que se la va posar, vam preferir sortir fora del poble perquè no se sentís incòmoda si trobàvem algú conegut. 
D: Pocs dies després de tornar a l’escola, un matí em va preguntar si es podia posar la faldilla. Jo li vaig dir que sí i vaig trucar de seguida al centre perquè tots els professors estiguessin al cas, tal i com havíem­ quedat. Recordo que, en arribar al centre, alguns pares i mares que em coneixien de vista, es giraven a mirar-me amb una certa estranyesa. És normal! Ells sempre m’havien vist amb dos nens, no una nena i un nen. 
I com va anar el seu primer dia com a nena?
D: Es va endur un dels contes que llegíem a casa on la protagonista era un nen que volia ser una nena i el va llegir en veu alta davant dels seus companys de classe. La tutora ens va explicar que, en acabar de llegir-lo, va dir: “Això és el mateix que em passa a mi, que vull ser una nena i canviar-me el nom”. Els companys ho van viure amb força normalitat perquè ja sabien la seva predilecció per “les coses de nena” i, en certa manera, els hi va semblar lògic.
C: El mateix dia a la tarda vam convocar les famílies de la classe a una reunió. Les explicacions les va donar la mare de Barcelona que ens fa l’acompanyament. Els pares, entre els quals hi ha persones d’altres cultures, es van mostrar molt receptius i respectuosos i van plantejar algunes preguntes en positiu. Va anar molt bé.
De quina manera ha viscut el canvi el vostre fill gran?
C: Ell va necessitar moltes explicacions quan es va produir. Volia saber per què passava això i va demanar fer un projecte sobre el tema a l’escola. La seva tutora i la cap d’estudis van contactar amb l’Oficina LGTBI i van preparar un taller de tres dies adreçat als alumnes de sisè, on estava el meu fill gran. D: En aquest sentit, haig de dir que per part del consistori ens hem sentit acompanyats, tot i que en un principi vam utilitzar recursos externs perquè desconeixíem els que existien al poble. 
I ella com està vivint tots aquests canvis?
C:No li agrada molt parlar del tema. Vol passar desapercebuda i ser una nena més. Està contenta del pas que ha fet, però encara té moltes inseguretats quan surt de l’entorn familiar, on se sent molt estimada pels avis, els tiets i les cosines, que ens han fet costat des del principi. Però fora d’aquest espai de seguretat, si veu alguna mirada que no sap interpretar, se sent incòmoda. En canvi, si li arriben sensacions bones, es relaxa i guanya confiança. 
D: Una de les coses que li fa més il·lusió és tenir el seu DNI actualitzat, un tràmit que estem a punt d’enllestir després de superar algunes traves burocràtiques degudes, sobretot, al desconeixement per part de funcionaris de la nova llei que regula el canvi de nom en menors d’edat.
El Pla Local per a la Diversitat Sexual i de Gènere compta amb aportacions vostres.
C: Sí. Una de les mancances que vam detectar és que el personal dels CAPs no té cap mena de formació sobre aquests casos ni sap on derivar-los. També vam comprovar que a les biblio­teques de Montcada no hi ha contes sobre la temàtica. Haig de dir a favor seu que ens van demanar el llistat de llibres que teníem nosaltres per incloure’ls en la pròxima comanda i van canviar de seguida el nom de la nena al seu carnet de sòcia.
D: També cal millorar l’educació sexual a les escoles, que actualment no té en compte la diversitat afectiva i sexual. Cal ampliar l’horitzó dels infants perquè quan siguin grans visquin aquestes diferències amb normalitat. La informació i el respecte a la diferència són claus per avançar.

Correu electrònic

Leave this field empty if you're human: