La generació sense veu pròpia

L’Esplai per la dona, constituït el 1987, és l’entitat de dones més antiga inscrita al Registre de l’Ajuntament. La majoria de les seves sòcies, al voltant d’un centenar, forma part de la generació que va néixer durant la Guerra Civil o els primers anys de la dictadura franquista, un règim durant el qual es van abolir tots els drets polítics i socials. Aquestes dones van viure bona part de la seva infantesa i joventut sota la imposició de l’únic model de feminitat que acceptava el franquisme: la dona s’havia de quedar a casa per tenir cura de la llar i la seva família.
La repressió arribava a tots els àmbits de la vida. “Si volíem fer qualsevol cosa, havíem de tenir el permís del pare o del marit”, explica Neus Salamero. Un altre dels requisits obligatoris era fer el Servei Social de la Dona, que va estar en vigor fins al 1978. “Després d’estudiar Magisteri, vaig haver de fer un mes de campaments amb la Falange per obtenir el títol. Era com la mili de les dones”, comenta Salamero.
Aquesta prestació també era obligatòria, per exemple, per treure’s el carnet de conduir o aconseguir el passaport per viatjar a l’estranger. “Vaig fer el Servei Social per anar a França a conèixer el meu tiet que es va exiliar després de la Guerra Civil”, explica Paquita Ferrera, qui recorda que en aquest curs només ensenyaven a ser mestressa de casa: “Fèiem la canastreta, cosíem, brodàvem, cuinàvem…”.
Isabel García, que es va casar el 14 de novembre de 1966, va haver de retardar uns dies el seu viatge de nuvis perquè no havia fet els Serveis Socials. “L’endemà del casament, el meu marit va signar el permís per obtenir el passaport. Vam anar a França, perquè em volia presentar el seu pare, que estava exiliat a Limoges”, comenta.

Deixar la feina

El franquisme prohibia a les dones accedir a certes professions i les obligava a deixar la feina en el moment de contraure matrimoni. “Vaig treballar de pantalonera per al sastre Josep Aregall fins que em vaig casar, als 24 anys”, recorda Isabel García. Quan plegaven, algunes empreses donaven el dot com una mena de liquidació. A Teresa Casajuana, que va treballar a Aismalibar dels 15 als 25 anys, li van pagar 8.000 pessetes: “Amb aquests diners em vaig comprar una nevera. També em van regalar dues catifes molt boniques”. A María Rosa Bielsa, que treballava a la fàbrica de matalassos Flex, no li van donar compensació econòmica. “Podia escollir entre diversos regals i em vaig quedar una escala de ferro. Encara la tinc!”, afirma.
Malgrat ser la generació silenciada, aquestes dones han obert camí en la lluita per tenir una oportunitat de viure. “Tot i que no ho hem tingut fàcil, hem tirat endavant. Som fortes i valentes”, destaca Salamero, qui recorda que va deixar la feina quan va néixer la seva primera filla, però es va reincorporar a la docència als 40 anys, quan les seves filles ja eren grans. “Hem avançat molt, però encara ens queda camí per recórrer”, opina Isabel García.
Les dones del segle XXI ja no estan obligades a marxar de la feina quan es casen, però encara pateixen nombroses situacions de discriminació per la seva maternitat, un dels motius més freqüents per assetjament de gènere en la societat actual.

Lourdes García, pionera a Valentine

La montcadenca Lourdes García, de 81 anys, va ser pionera a la fàbrica de pintures Valentine. “No vaig plegar quan em vaig casar. Vaig treballar dels 15 als 58 anys”, explica. Va contraure matrimoni el 1966, tot just un any després que el conveni del sector de les empreses químiques acceptés que les dones casades continuessin treballant. “Vaig poder compaginar la meva carrera professional amb la vida familiar perquè vivia al mateix edifici que els meus pares, que em cuidaven els fills quan estava a la feina”, assegura, mostrant-se orgullosa de ser una de les primeres dones de Valentine que no va deixar la feina, “obrint el camí a les nostres filles i les nostres netes”.