A la caça del difunt

Després de dues setmanes ingressat a l’Hospital de Barcelona per un càncer de pulmó avançat, el meu marit va morir la tarda del 28 de gener. Tot i saber que aquest final era inevitable, l’instant de la mort va ser l’experiència més dura que he viscut en els meus 51 anys de vida. En aquest estat de xoc, un metge del centre em va lliurar el certificat de defunció i una administrativa em va indicar que em trucaria un ‘gestor’ pel tema del trasllat del cos. Aquest gestor, una dona que va parlar en nom de Serveis Funeraris de Barcelona (Grup Mémora), em va informar que havia d’acudir aquella mateixa nit al tanatori de Sancho de Ávila a fer els tràmits, ja que el meu marit havia mort en un hospital de Barcelona i aquest era el protocol. Jo li vaig dir que volia fer la cerimònia de comiat a la funerària Truyols, a Ripollet, per la seva proximitat a Montcada i Reixac, lloc on residim. La gestora em va dir que no hi havia cap problema, que ells s’ocuparien de traslladar-hi el cos, però va insistir que els tràmits els havia de fer al seu establiment, ubicat al carrer dels Almogàvers de Barcelona.

Quan va acabar la conversa, vaig notar que alguna cosa no em quadrava i, per consell d’una amiga, vaig trucar a la funerària Truyols, qui em va confirmar el que sospitava, que tota l’operació –la recollida del cos a l’hospital, el trasllat al tanatori, la compra del fèretre i la resta de preparatius– la podien fer ells mateixos, no calia passar per Sancho de Ávila. Vaig trucar la gestora i vaig anul·lar la cita, manifestant el meu desconcert pel que estava passant. ¿Estaven intentant enganyar-me per tal de quedar-se amb una part dels beneficis del servei? Ella va negar la meva acusació.

Al dia següent, acudeixo al tanatori de Ripollet, on li explico els fets a l’empleada que m’atén i em diu que no és la primera vegada que passa. De fet, descobreixo amb indignació que les despulles del meu marit ja no estan a l’Hospital de Barcelona, sinó al tanatori de Sancho de Ávila. Però, com és possible si jo no vaig firmar cap autorització per a aquest trasllat? Truyols, en canvi, sí necessita el meu permís signat per endur-se el cos de Sancho de Ávila. 

És una situació tan kafkiana que costa d’entendre. L’única explicació és la falta d’escrúpols d’aquesta gran empresa de serveis funeraris per quedar-se amb part del ‘botí’, amb la connivència de l’hospital –que va lliurar el cos del meu marit a Mémora sense la meva autorització. Segons les tarifes vigents, si hagués caigut en el parany, el cost del servei hagués superat el doble de la xifra final.

És lamentable i vergonyós que algunes empreses s’aprofitin de la situació de vulnerabilitat en què et trobes en un moment així per fer negoci. Espero que aquesta carta pugui servir per alertar altres persones que hagin de fer front als tràmits de la defunció d’un ésser estimat.