‘És un privilegi provocar els somriures del públic’

Quin és el secret de Brincadeira?

Hem revolucionat el concepte de batucada, entès com a mer acompanyament d’un acte festiu, i li hem donat entitat pròpia, incorporant  elements de les arts escèniques com el teatre i la dansa. A nivell musical hem fusionat els ritmes afrobrasilers amb els actuals, com el hip-hop, el funky i el pop-rock, i fins i tot, ens atrevim amb la música clàssica. El nostre principal referent és el grup britànic Stomp. Tot i haver guanyat premis com a espectacle de carrer, hi ha àmbits, com per exemple el Festival de Teatre de Tàrrega, que encara són reacis a programar-nos. Però nosaltres seguirem batallant perquè se’ns reconegui com alguna cosa més que un grup de batucada.

D’on et ve l’afició per la música?

A la meva família tots tenim un punt d’artista. Des de petit he viscut envoltat de música perquè és molt típic entre la gent del Brasil tocar i ballar en les reunions d’amics i familiars. Tot i així, a mi no m’agradava la música brasilera. Jo era l’ovella negra. Als 14 anys tocava la bateria i preferia el heavy metal. Col·laborava amb els Diables tocant en un grup de percussió, però necessitava marxar del barri per ampliar els meus horitzons.

També jugaves a futbol sala i ho devies fer força bé perquè et va fitxar el Barça. Com va ser l’experiència?

El Barça em va permetre escapar de la realitat del barri, on no tenia la fama de nen bo precisament, i em va donar l’oportunitat de canviar. Al club ningú em coneixia i a tots ens tractaven igual, independentment de la nostra procedència social. Vaig aprendre a lluitar per les coses que volia, a conviure en grup i a seguir una disciplina. No vaig perdre el contacte amb els meus amics de Can Sant Joan i de Vallbona. Cadascú va fer la seva pròpia evolució, però alguns no van acabar gaire bé i jo em vaig prometre a mi mateix que algun dia faria alguna cosa per la gent de barris com aquests.

Com desenvolupa Brincadeira la seva part més social?

La manera que hem trobat de poder arribar a tothom és no cobrant cap de nosaltres. Jo mateix no visc de la música. Treballo de tècnic de manteniment de màquines recreatives. El nostre catxè –quan el cobrem– el destinem a finançar la part social del projecte. No només actuem gratis per a determinats barris i col·lectius, sinó que també fem tallers de percussió a diferents centres cívics de Barcelona –un d’ells a l’Hotel d’Entitats de Can Sant Joan– i a centres penitenciaris. Estic molt content amb els tallers perquè han permès rescatar alguns joves de la marginalitat. Fins i tot, tenim alguns becats. Paral·lelament participem en un projecte de suport a un orfenat de Burkina Faso.

Els membres del grup ho entenen?

Alguns membres de la banda s’han quedat a l’atur, o sigui que estem atents a la necessitat de cadascú. Però qui entra a Brincadeira sap que ha d’estar disposat a actuar a escenaris de luxe i a festes de barri amb el mateix nivell d’entrega. Quan vam guanyar el Premi Internacional de Música de Carrer Haizetara (Biscaia), al 2008, el grup va viure un moment d’eufòria i van començar a aflorar molts ‘egos’ i vanitats. Vaig renovar gairebé la totalitat de la banda per garantir i refor­çar l’objectiu social. I ho faré les vegades que calgui encara que hagi de tornar a  formar els músics de zero.

És un nivell d’exigència elevat.

Pot semblar una actitud dictatorial, però és que Brincadeira és el meu somni que comparteixo amb els altres. El vaig estirant el màxim que puc, conscient de les dificultats, però esperançat perquè algú continuï el meu llegat. El que detesto és que la gent no suï, no ho doni tot a l’escenari. Estar a Brincadeira és com jugar en un equip de futbol. Assagem dos cops a la setmana al Centre Cívic La Bàscula de Zona Franca i actuem els caps de setmana. No és demanar tant si valores que també som uns privilegiats.

Per què ho creu així?

És un privilegi provocar els somriures del públic i aconseguir que s’oblidi dels seus problemes durant l’estona que dura l’actuació.