Esportistes a contracorrent

Amb motiu del 8 de març, ‘La Veu’ presenta un nou reportatge per visibilitzar el paper de la dona en la primera etapa del franquisme. Aquesta vegada, les protagonistes són les pioneres de l’esport en equip, que han estat absolutament oblidades, tot i obrir camí en un context advers i androcèntric

El recent cas del petó no consentit a la jugadora de futbol Jenni Hermoso ha posat de manifest que encara queda un llarg camí per aconseguir la igualtat de drets en el món de l’esport. Gràcies a la perseverança i la lluita de moltes esportistes durant dècades, la presència de la dona en les diferents disciplines està cada vegada més normalitzada.
Malgrat els obstacles, moltes van ser les pioneres que, a contracorrent, van utilitzar l’esport com una manera d’empoderament. A Montcada i Reixac, hi va haver un bon grapat de dones que van trencar motllos en una societat que les relegava exclusivament a la llar i la família.

Un bon grapat de dones va trencar motllos en una societat que les relegava a la llar

María Pedrola, Lolita Boeck, Pepita Alonso, Josefa Miras, Maria Mallafré i Piedad Julián van formar part a la dècada dels anys 40 de l’equip femení d’Aismalibar, oblidat i eclipsat en la història del municipi pel conjunt masculí, que tants èxits va assolir en l’àmbit català i estatal. “La meva mare era pivot i sempre em parlava de l’època que jugava a bàsquet”, recorda Dolors Riba, filla de Maria Pedrola. “Era una dona avançada pels seus temps”, afirma Riba.

Equip del Sagrat Cor

Un altre dels equips de bàsquet femení pioners al municipi va ser el que va néixer a finals dels 50 al col·legi Sagrat Cor, promogut per la monja sor Consuelo. Entre les jugadores hi havia Teresa Peláez i María Teresa Balart, companyes de classe i, en l’actualitat, sòcies de l’Esplai per la Dona. “Tinc bons records d’aquella època. L’esport ha estat molt important en la nostra vida. Vaig fer amistats que encara conservo”, assegura Balart.


Al principi, entrenaven a l’escola i disputaven una lliga catòlica, però, ja als anys 60, van passar a l’equip de la secció femenina de la Falange i, posteriorment, al de l’empresa Aismalibar. “Jugàvem contra altres fàbriques com la Seat i també amb equips d’altres municipis del voltant”, explica Peláez, qui recorda la vegada que van guanyar a Castelló un torneig de la lliga d’’Educación y Descanso’. Pelaéz, que jugava sempre amb el número 11 a l’esquena “per un jugador del Barça que m’agradava”, reconeix que l’esport ha estat una activitat important a la seva vida. “Malgrat que abans tot era més difícil, també vam gaudir de la nostra passió, fins i tot jugant amb faldilla”, somriu l’exjugadora.

Seccions:
Etiquetes:

Deixa un comentari