‘La funció de l’art és plantejar-se preguntes’

-Molta gent s’estranya del seu nom artístic, Maese. D’on ve?

Quan feia primària, el professor de literatura ens va fer llegir contes de Gustavo Adolfo Bécquer i, per afinitat amb el meu cognom, em va assignar el que es titula ‘Maese Pérez, el organista’. Com jo tenia fama de ser bon dibuixant i maese vol dir maestro en castellà antic, se’m va quedar aquest sobrenom.

-Quan va decidir escollir el camí de la pintura?

Em recordo pintant des de sempre. Quan vaig decidir estudiar Belles Arts, els meus pares no s’hi van oposar, tot i manifestar els seus dubtes sobre si ser pintor servia per guanyar-se la vida. No m’he fet ric, però em sento feliç d’haver escollit aquest camí perquè era la meva vocació.

-Què és primer, la tècnica o l’estil?

Tothom té un estil, una cal·ligrafia pròpia. La tècnica ha s’estar al servei de l’estil, potenciant-lo. En el meu cas, tot i haver passat per la universitat, em considero un autodidacta perquè he après la tècnica tot sol, avançant a les palpentes en l’obscuritat. Si el camí estigués il·luminat, seria molt avorrit i jo concebo l’art com un joc i també com una lluita amb mi mateix. Ara bé, la preo­cupació per la tècnica ha d’anar acompanyada d’un treball conceptual, més cerebral, que no busca la mera representació sinó, sobretot, plantejar preguntes. Per a mi aquesta és la funció de l’art.

-Què té de joc l’art per a vostè?

L’art té una part lúdica que relaciono amb la meva infància. Quan torno al meu poble, assaboreixo els colors ocres i taronges del paisatge, recordo els petits tresors que trobava entre la pols i l’herba seca. El meu estil li deu molt a aquesta zona de l’Aragó, que mai no deixa de commoure’m.

-Per què l’art és com una lluita?

Pintar no em resulta fàcil. M’encanta però pateixo molt perquè és una lluita contra mi mateix. Quan una obra et dona molta guerra, perquè no acabes de trobar allò que busques, mai no surts indemne. Sempre hi deixes una part de tu.

-Com van ser els inicis a Montcada?

Durs, perquè al principi no tenia un lloc per pintar. Ho feia al pati d’una casa, sota les parres i envoltat de gats que deixaven les seves petjades i altres rastres en les meves teles. Al principi em feia gràcia, però després m’exasperava.

-Disposar d’un estudi és important.

L’estudi és com el meu vedat de caça. Quan hi vaig és per cobrar una peça, de vegades un conill o una perdiu, d’altres una caça major. En funció de la peça, canvio d’arma, uso una de més lleugera o una altra de més contundent. No m’agrada lligar-me a una fórmula, una tècnica o un format. Jo caço i menjo de tot perquè el meu objectiu és passar-m’ho bé.

-El seu estudi és ple d’objectes. Què signifiquen per a vostè?

Necessito envoltar-me d’objectes que no tenen valor monetari, però sí estètic. La majoria els trobo a les escombraries o als mercats de segona mà. Són coses velles, gastades, rovellades, que tenen una història al darrera. Potser per això les superfícies dels meus quadres no són mai polides, sinó gruixudes i accidentades.

-En qui moment creatiu es troba?

Mai no he gaire donat importància al cromatisme, però el cert és que cada vegada tendeixo més a l’austeritat, gairebé a un estil monacal. Joguinejo amb el minimalisme, el cubisme sintètic i l’art conceptual. En aquests moments em fascina Zurbarán i els colors i les textures de les ossamentes.

-Li agrada fer de professor?

La meva vocació no és ensenyar sinó pintar, però m’agrada compartir l’emoció per l’art amb altres persones. He gaudit molt fent de professor i espero que els meus alumnes també. A les classes m’agrada parlar d’art i esperonar la imaginació dels qui m’escolten. Fins i tot, crec que he despertat alguna vocació. També ha aprés que l’art també té una funció terapèutica i social per a moltes persones, que troben en les classes un espai de relació i distracció.

-Com aborda el projecte d’obrir una escola d’art?

Estic molt il·lusionat amb tenir el meu propi espai per ensenyar. M’agradaria que, amb el temps, es convertís en un lloc de referència artística.