‘Les addiccions no són un vici, sinó una malaltia’

Hi ha la creença que les addiccions afecten sobretot la gent jove. Vostè trenca amb la norma.
És que aquesta percepció és errònia. No som plenament conscients, però hi ha moltes persones al nostre voltant amb addiccions i no només parlo d’estupefaents, també de l’alcohol, el joc, les pantalles, el tabac, les compres compulsives…. Sovint es porten de forma amagada, pensant que es tenen sota control i la gent no s’adona de la magnitud i la gravetat que poden arribar a tenir. Jo, per la meva experiència, sé quan algú consumeix drogues i veure-ho, em remou.

També associem les addiccions a gent marginal i sense recursos.
Un altre error. Hi ha addiccions cares de mantenir i que són habituals entre gent de posició social alta com, per exemple, el consum de cocaïna i parlo per experiència. En determinants ambients està molt normalitzat i a l’abast. Justament fa tres anys un estudi internacional va concloure que Barcelona és el lloc d’Europa on es consumeix més cocaïna i la seva presència es percep, fins i tot, en forma de contaminant de l’aire.

No som plenament conscients, però hi ha moltes persones amb addiccions al nostre voltant

Estem normalitzant el consum d’estupefaents?
Absolutament. Però per a mi, la pitjor droga que hi ha és l’alcohol i afecta gent de totes les edats i totes les capes socials. Sobretot, el més preocupant és la sensació d’eufòria que hi ha davant dels excessos, el ‘tranquil, que jo controlo’. Si només beus el cap de setmana però ratllant el coma etílic, acabes igualment alcoholitzat. I quan comences amb una addicció, generalment va associada a d’altres. Un altre fet preocupant són els pares que normalitzen i trivialitzen el consum davant dels fills, minimitzant les nefastes conseqüències que pot tenir aquest model de conducta.

A casa no el van veure mai sota l’efecte de les drogues?
No, perquè la cocaïna et permet dur una doble vida sense que el teu entorn ho detecti. Vaig començar a consumir-ne als 45 anys i durant tres anys vaig estar interpretant un paper, tant a casa com a la feina, per quedar sempre bé i amagar la meva addicció. Era un directiu d’èxit i em vaig embarcar en un projecte vinculat al món de la publicitat, en un entorn en què consumir-ne era habitual. Em va introduir una persona a qui anomeno ‘dimoni’ perquè va ser com la temptació personificada. Identificar aquests personatges i saber dir que no és clau per no caure-hi, però jo no ho vaig saber veure fins més tard. Vaig acabar amb una addicció profunda que ha esdevingut una malaltia crònica.

‘És molt preocupant que hi hagi pares que normalitzin i trivialitzin el consum de drogues davant dels fills’

En quin moment pren consciència de la gravetat de la situació?
Cada vegada estava més enganxat i va arribar un moment en què em vaig esgotar de viure d’aquesta manera, tapant una mentida amb una altra. També va ser una qüestió de supervivència, vaig veure la mort de prop i aleshores vaig dir prou i vaig demanar ajuda. La família i els amics van estar al meu costat però, malauradament, moltes relacions van acabar deteriorades i és normal perquè fas patir la gent que estimes.

Demanar ajuda és el primer pas.
Per desgràcia, sovint has de tocar fons per adonar-te’n. Per això jo insisteixo molt a dir que és vital aixecar el dit el més aviat possible. A mi, el fet de demanar ajuda em va permetre recuperar una part de la meva vida. Hi ha una cosa, però, que és irrecuperable, em vaig perdre la joventut dels meus fills. Vaig ser un pare absent durant la seva adolescència i els vaig carregar amb la responsabilitat d’ocupar-se de mi, d’acompanyar-me a les teràpies, d’estar sempre alerta davant d’una possible recaiguda.

‘El primer pas que cal fer és demanar ajuda i posar-se en mans dels professionals, que són els únics que et poden ajudar a revertir la situació’

És fàcil recaure?
Molt. En el meu cas he recaigut vàries vegades; l’última, fa tres anys i això fa que gent del meu entorn se n’hagi cansat. Quan això passa, cal tornar a posar-se en mans dels professionals perquè són els únics que et poden ajudar realment a revertir la situació. Jo sempre dic que la família és important, però el pilar fonamental és el tractament mèdic i terapèutic. Sense això, és molt difícil sortir-se’n. I també cal tenir en compte que, malauradament, no tothom ho aconsegueix. Malgrat disposar de tots els recursos possibles, superar una addicció és complicat i requereix molta força de voluntat.

El més difícil deu ser superar l’estigma de l’addicció.
Sens dubte, perquè socialment vinculem les addiccions amb el vici. Cal acabar amb aquesta visió i amb aquest tabú que l’únic que fa és marcar i estigmatitzar els afectats. Hem de visualitzar i normalitzar que les addiccions no són un vici, sinó una malaltia mental que sovint esdevé crònica i t’obliga a tractar-te de per vida. És com tenir hipertensió o problemes coronaris. Això sí, has d’estar constantment en alerta davant la temptació de tornar a consumir.

Jo sempre dic que la família és important, però el pilar fonamental és el tractament mèdic i terapèutic

No tothom està disposat a donar la cara.
Ho sé i respecto que hi hagi gent que no vulgui fer-ho, que no es vulgui sentir assenyalada pel carrer com jo m’he sentit i vulgui passar pàgina i oblidar aquesta part de la seva vida. Però jo no vull viure avergonyit, és una fase que ja he superat. Ara vaig amb el cap ben alt i des de la meva experiència crec que puc ajudar altres persones.

En què consisteix aquesta ajuda?
Com a voluntari de Projecte Home i arran la meva aparició a la Marató de TV3, moltes persones s’han posat en contacte amb mi per saber què fer, bé perquè estan patint el problema en primera persona o bé per tenir un familiar o amic afectat. Jo segueixo la consigna que m’ha donat la meva psiquiatra, les escolto però no faig de terapeuta. El que faig és adreçar-les als professionals, que són els que realment les poden ajudar. D’altra banda, també m’he ofert a col·laborar amb el Punt d’Atenció en Salut (PASSA) de l’Ajuntament que lidera el Pla Local de Prevenció en Drogues i Pantalles. El primer que m’han demanat ha estat ajuda per difondre la campanya ‘Si et ratlla, comparteix-ho’, que anima els joves a obrir-se al seu entorn per gestionar emocions com la por, la ràbia o l’angoixa i evitar que puguin derivar en un trastorn mental o una addicció.

Acabar amb una addicció no només consisteix a deixar de consumir, sinó trencar amb els ambients i les persones ‘tòxics’ i adoptar uns hàbits de vida saludables.

Demanar ajuda, el primer pas per afrontar els trastorns mentals

Com va ser la seva estada al centre de Projecte Home a la Vallençana?

Hi vaig estar ingressat gairebé un any. Va ser un període dur perquè les normes internes són molt estrictes, però puc assegurar que em va salvar la vida. Recomano tothom que tingui un problema d’addicions que es posi en les seves mans. La Fundació PH compta amb una seu per a adults a Montcada i una altra per a joves, a Montgat. Quan hi arribes, et fan una avaluació i determinen si pots seguir una teràpia ambulatòria o t’has de quedar ingressat. Estic molt agraït al suport que vaig rebre i, per això, sempre que m’ho demana, faig de voluntari en les tasques que el centre considera oportunes. També ha estat fonamental l’equip de psiquiatria de l’Hospital del Mar, format per grans professionals com Marta Torrens, Francina Fonseca i Gabriel Vallecillo. Tinc sort d’estar a les seves mans.

Quin ha estat l’aprenentatge de l’experiència viscuda?
Entendre que tots estem exposats a patir una addicció i que superar-la suposa un gran esforç personal. El nostre estat mental, anímic i emocional pot influir molt i, per això, és tan important la paraula SOS. Per curar-se no només has de deixar de consumir allò que t’ha fet emmalaltir, sinó trencar amb les rutines que duies, amb els ambients i les persones ‘tòxiques’ i adoptar uns hàbits de vida saludables.

La recuperació li ha permès reprendre la seva vida?
Aquesta malaltia ha tingut per a mi un cost familiar, econòmic i social molt alt. Ho vaig perdre tot, però sortosament avui dia puc dir que la vida m’ha retornat la immensa felicitat de poder gaudir d’una relació normalitzada amb els meus fills. I el naixement dels meus nets ha estat la cirereta del pastís, m’ha despertat uns sentiments tan grans que no puc explicar amb paraules. Em sento molt afortunat i tot plegat em motiva a mantenir-me ben alerta i a seguir lluitant aferrissadament per no tornar a recaure mai més.