‘El sentit d’un museu és la investigació i la recerca’

Mercedes Durán és des de la seva creació, l’any 1982, la directora del Museu municipal, càrrec que exerceix amb el títol d’honorífica en fer-ho de forma altruista. De fet, va ser ella qui va proposar a l’Ajuntament la fundació de l’espai, amb l’objectiu de donar a conèixer les troballes fetes al jaciment ibèric Les Maleses sota la seva direcció i amb la participació d’estudiants de l’Institut avui dia conegut com Montserrat Miró. És en aquest centre on Durán va donar classes des del 1973 fins al 2015 i on va encomanar al seu alumnat la seva passió per la Història, en general, i per la del municipi, en particular.

Des del 2013, Durán és també membre de la Reial Acadèmia de la Història, integrada per 370 historiadors que han estat distingits pels seus mèrits en l’àmbit de la investigació. Experta en el món del mosaic romà –objecte de la seva tesi doctoral–, així com en el món iber, com a màxima impulsora de la investigació arqueològica al jaciment de Les Maleses, participa habitualment en congressos, conferències i seminaris internacionals vinculant el seu nom amb Montcada i Reixac. “A tots els esdeveniments als que assisteixo sempre faig constar el meu vincle amb el Museu, per donar-li tota la projecció que es mereix”, diu.

A tots els esdeveniments als que assisteixo sempre faig constar el meu vincle amb el Museu, per donar-li tota la projecció que es mereix

Què recorda dels seus inicis a l’Institut, en plena recta final de la Dictadura?
Va ser el meu segon destí després de llicenciar-me i, en aquell moment, era molt jove i tot em semblava perfecte. A més, podia dedicar-me a donar classes d’Història, que era el que realment m’agradava. La veritat és que vaig tenir la sort de començar amb una promoció molt potent i implicada amb els esdeveniments que s’anaven produint.

Com a docent, quina era la seva tàctica per motivar-los?
El primer que els demanava era investigar sobre els seus avantpassats. Si valores la teva pròpia història, també valoraràs la del teu poble. Sempre m’ha agradat donar les classes amb material del municipi, per això, també feia servir les fitxes de l’Arxiu Ubach dipositades a la Fundació Cultural. Albert Ubach va ser un intel·lectual nascut al 1881 que va estiuejar molts anys a Montcada i es va dedicar a documentar part de la història local en fitxes escrites a mà. Els meus alumnes aprenien llegint-les i transcrivint-les a màquina, contribuint així a la seva conservació.

Vaig conèixer l’existència de Les Maleses per casualitat, arran del comentari d’un alumne a classe

Quan descobreix l’existència del jaciment ibèric Les Maleses?
Va ser tot fruit de la casualitat. A principi dels 80, en una classe en què estava parlant del poblat Puig Castellar (Santa Coloma), un alumne em va preguntar per les restes d’un altre poblat ubicat més amunt de Reixac, que ell coneixia a través del CEAV de Can Sant Joan.

I quina va ser la seva reacció?
En inici, d’incredulitat, però em va picar la curiositat. A més, els alumnes es van mostrar entusiasmats davant la possibilitat d’anar-hi, així que vam organitzar una sortida.

La sorpresa devia ser majúscula.
Va ser molt emocionant, la veritat. El jaciment era ple de vegetació, però els treballs per fer un tallafocs havien posat al descobert molts materials, sobretot de ceràmica. Aquell dia ja vam recollir una bossa plena de restes. Després vam seguir fent inspeccions en les quals vam descobrir alguns murs i, en una d’aquelles jornades, ens vam trobar in situ amb una altra docent, Elisabeth Huntingford. Ella estava fent un treball per a la Universitat de Barcelona sobre jaciments ibers. Aleshores, vam decidir unir esforços per fer una campanya d’excavacions.

Obrir el Museu era l’única opció que tenia l’Ajuntament si volia custodiar tot allò que es trobés al jaciment de Les Maleses i les descobertes fetes han estat una gran aportació al món iber

Amb quins recursos?
Partíem de zero. Ni tan sols teníem eines, així que vam organitzar una loteria i vam tenir la sort que ens va tocar la devolució i les vam poder comprar. A partir d’aquí, vam fer quatre campanyes d’excavacions seguides, fins al 1985. Ràpidament vaig tenir clar que s’imposava donar-ho a conèixer a la població, així que vaig anar a parlar amb l’alcalde que hi havia, Agustí Escorihuela, i l’Ajuntament va muntar a la sala de plens tres vitrines amb restes de ceràmica, una exposició per la qual va desfilar força gent.

I al 1982, es va fundar el Museu.
Era l’única opció que tenia l’Ajuntament si volia custodiar tot allò que es trobés al jaciment. En cas contrari, ho faria la Generalitat.

Què recorda d’aquells inicis?
En aquell moment, realment no érem conscients de la importància del que estàvem fent. La gent que ens vam implicar vam fusionar moltes ganes i il·lusió per tirar endavant la iniciativa. El local, al carrer Julio García, es mantenia obert tots els caps de setmana gràcies a què els alumnes s’organitzaven per torns. Aquell espai, tot i les seves limitacions i mancances, es va convertir en un nucli d’aprenentatge. Es muntaven exposicions, conferències, s’organitzaven visites culturals i vam començar a fer publicacions al voltant de la història del municipi. Molts d’aquells joves continuen vinculats al projecte, com a socis de l’entitat Amics del Museu.

Ara està de moda parlar d’assignatures vivencials però el que nosaltres vam començar a fer fa 40 anys a l’Institut amb l’optativa d’Arqueologia ja ho era

I a l’institut, l’experiència va quallar fins a esdevenir una assignatura.
Així és, l’optativa d’Arqueologia. Ara està de moda parlar d’assignatures vivencials i això és el que nosaltres vam començar a fer fa 40 anys. Aquest projecte, que continua avui dia, és el que ha permès que l’INS Montserrat Miró hagi obtingut el segell de qualitat com a centre d’innovació educativa.

Després de les 22 campanyes d’excavacions al jaciment de Les Maleses, què han descobert?
Quan hi vam arribar tot era un bosc i ara està excavat en extensió en gairebé un 80%. Hem trobat novetats i excepcions, com l’Àrea Sacra on es feien les ofrenes, la casa del cabdill o la casa de l’aigua, entre altres espais, que han suposat una gran aportació al món iber, no només a Montcada, sinó a tota la Laietana. Crec que encara hi ha marge per a noves descobertes. A l’espai de l’entrada al jaciment, encara per excavar, es va aixecar a l’Edat Mitjana el Castrum lexa, un punt de vigia i control.

Després d’un treball de recerca iniciat a la pandèmia ara podem saber, per primer vegada, quin aspecte tenia el castell dels Montcada

Parlant de castells, aviat podrem saber l’aspecte que tenia el dels Montcada, gràcies a un treball d’investigació que vostè ha coordinat.
Va ser un treball que vam iniciar durant la pandèmia un equip de cinc persones i que es publicarà en forma de monogràfic a la revista del Museu, Motescatano. La veritat és que estem molt contents perquè, per primer vegada, a través de la informació recopilada podem saber com era un castell del qual les primeres documentacions daten de fa 1.000 anys (concretament del 1023) i que en l’època medieval va ser conegut com l’Invencible. Per cert, una de les coses que més il·lusió ens fa és que John C. Shideler, un d’un dels medievalistes de reconeixement internacional i expert en la nissaga dels Montcada, ha fet el prefaci del treball i ens felicita per la investigació. D’altra banda, aquesta recerca ens ha proporcionat la base per recrear el castell amb imatges virtuals, un projecte que han finançat els Amics del Museu i que es presentarà el 3 de novembre a l’Auditori.

Una pena que no quedi cap vestigi d’un castell que va ser tot un referent.
Malauradament va ser cremat durant les guerres napoleòniques, a principi del segle XIX, tot i que la seva desaparició definitiva es va produir un segle més tard, amb motiu de l’explotació del Turó per part de la cimentera.

L’època medieval mereix un capítol destacat a la història local.
Queda molt per investigar. I s’ha de reconèixer que, amb les seves aportacions al Museu, Danilo Moncada, descendent de la nissaga propietària del castell, és una mica el motor de la immersió que estem fent en l’edat mitjana.

Quins altres elements patrimonials creu que cal recuperar?
Construccions com la Torre de Na Joana, la Vista Rica o Can Sans. La torre dels Frares, per desgràcia, està en mans privades. Les tres que he esmentat primer s’haurien d’anar recuperant poc a poc. Pel que fa a la Masia de Can Sans, a Terra Nostra, es podria tornar a reconstruir tal com era perquè totes les pedres les vam numerar i inventariar i estan emmagatzemades.

Crec que estic aportant al Museu el que precisa, que és disposar de producció pròpia. Un Museu, a més de conservar, protegir i difondre, ha d’investigar i projectar el que fa

I el Museu, hauria de créixer?
Jo crec que la ubicació actual s’ha de mantenir, però que hauria de disposar de més espai. Sobretot, d’una sala on es poguessin fer recreacions virtuals que permetessin els visitants visionar com era el castell dels Montcada per dins o com era el poblat ibèric. És molt important tenir aquests recursos que, d’altra banda, ja es fan servir a moltes instal·lacions museístiques.

La seva implicació amb el Museu, sempre altruista, continua ben viva i és digna d’elogi.
Per a mi no és cap mèrit. Ho faig perquè m’agrada i en gaudeixo. El que més em motiva és la investigació i per això m’hi dedico totes les tardes. Des d’aquesta vessant, crec que estic aportant al Museu el que precisa, que és disposar de producció pròpia. Un Museu, a més de conservar, protegir i difondre, ha d’investigar i projectar el que fa. Aquesta és la seva principal obligació i el compromís que ha d’adquirir amb la ciutadania i la història. Si només està concebut com un magatzem, està mort.