Adéu, Elena

El 30 de juliol tornàvem d’uns dies de vacances quan a la ràdio del cotxe vam sentir que a Barcelona una noia de 29 anys havia estat assassinada per la seva parella. ‘Una altra dona!’ –vam dir– i ens va envair la pena per la mort d’una noia tan jove. Al vespre, el WhatsApp de l’escola de Barcelona on treballo va sonar dient que aquesta noia era l’Elena. I el món es va enfosquir.

L’Elena va ser alumna nostra, la vaig tenir a la meva classe. Amb ella havíem fet excursions i tallers, havíem parlat i parlat de què volia ser i estudiar, havíem compartit tantes hores… No m’ho podia creure. Què havia passat? Què li havia passat? A l’escola, com tantes altres coses, treballem l’autonomia, l’autoestima, el respecte, l’empatia i tot això ho tenia l’Elena. Com havia pogut arribar a patir una situació així de terrorífica que li va costar la vida? Quin buit enorme deixa en la xarxa que establim totes les persones que la vam conèixer!

Després d’uns dies i de pensar molt en ella i en què podem fer, arribo a tres idees: la consciència, l’atenció i alçar la veu. La consciència que la violència no s’ha de permetre en cap circumstància i que la igualtat de tots els individus que poblem la Terra és inqüestionable. L’atenció al nostre voltant per detectar situacions de vulnerabilitat i oferir el nostre suport. I alçar la veu per dir que ja n’hi ha prou de situacions d’abús i d’intolerància cap a les dones.

Elena, a Montcada hem penjat un vestit que et recordarà, que em farà pensar en la teva rialla cada vegada que el vegi i que, tant de bo, serveixi per ajudar totes les dones que ho necessitin.