El gènere, una construcció social i cultural

Sentim sovint que tots els dies haurien de ser el dia de la dona. Sí, cap dia les dones haurien de patir violència o menyspreu, o ser les úniques responsables de les cures i la llar. Tampoc haurien de lluitar per reclamar els seus drets laborals, altrament vulnerats pel sol fet d’haver migrat, situació que les exposa a més violències. Quelcom que es repeteix amb les dones amb discapacitat que, com denuncia l’Associació Dones no Estàndard, pateixen percentatges més alts de violència. Com si a més vulnerabilitat, més violència rebuda.

Cap dia les dones haurien de patir violència o menyspreu, o ser les úniques responsables de les cures i la llar

Tanmateix, no crec que la humanitat sigui violenta de forma ‘natural’. De la mateixa manera, tampoc em sembla que els homes siguin violents per algun passat remot relacionat amb les coves i la caça com solem escoltar fins a l’avorriment– que, sigui dit de pas, avui dia ja sabem que també les dones caçaven i que l’arqueologia no tenia una mirada neutral en les interpretacions dels seus descobriments.
Que el gènere és una construcció social i que els humans som el que l’entorn fa de nosaltres –sense negar certes funcions­­­ biològiques que es poden posar en joc, o no – està més que demostrat per les ciències socials.­ Si Simone de Beauvoir deia que la dona no neix, sinó que es fa, llavors tampoc l’home neix com a tal, també es construeix. És a dir, que allò que ens fa ser homes o dones està determinat culturalment i ha anat canviant al llarg de la història.

Allò que ens fa ser homes o dones està determinat culturalment i ha anat canviant al llarg de la història

Els estudis de gènere ens han mostrat com des de ben petites les criatures són modelades per detestar certs vestits o complements considerats femenins o, al contrari, voler-los lluir amb fascinació. Però, la realitat és més complexa: s’escapa tan sovint a les normes de gènere! La bellesa de la llibertat i la diversitat que oh, casualment, serà penalitzada amb uns missatges per aquí i unes crítiques per allà. Mancaran referents als dibuixos animats o a les botigues de joguines i, en l’adolescència, poques sèries, pel·lícules o anuncis tindran una mirada no normativa amb el gènere. I al pati es ficaran amb mi per estar gras, no anar de ‘vacilón’, no dir ‘maricón’, ni relacionar-me a cops d’espatlla. I a tu et van millor les ciències, i a tu les lletres. I treu bones notes, però no aspiris a llocs de decisió. I tu no tinguis emocions ni empatia. I tu, en canvi, escolta i pensa sempre en els altres i no gosis dir que no.

Els estudis de gènere ens han mostrat com des de ben petites les criatures són modelades per detestar certs vestits o complements considerats femenins o, al contrari, voler-los lluir amb fascinació.

El gènere, al final, ens fa mal a totes les persones. I no és una cosa de les dones o de les persones LGTBI, no. Perquè no hi ha gairebé ningú que compleixi a la perfecció els rols assignats socialment en funció del sexe que tenim, i què coi!, perquè, com diu el metge i activista Jordi Reviriego, tots voldríem per un dia, una setmana o un mes, viure en el gènere ‘oposat’. Perquè, inclús dins la part biològica, hi ha diversitat, varietat, llibertat: persones intersex, dones que no menstruen,­ homes amb pit… I tot està bé.

Sí, el gènere és també cosa dels homes. Els estudis de masculinitats ens expliquen les violències que pateixen entre ells i cap a si mateixos i, com l’eix de classe, raça o edat també els posa en situacions de vulnerabilitat. Però poques vegades es parla de com la precarietat del capitalisme els travessa, de les relacions de poder amb els seus caps, o amb l’eclesiàstic (home) que va abusar d’ells. No per dir que estan exempts de responsabilitat quan abusen del poder, però per adonar-nos del difícil mix entre privilegi i patiment, entre víctimes i victimaris (un exemple dramàtic: com els homes són carn de canó a les guerres i alhora usen les dones com a botí).

Així que potser tots els dies haurien de ser dies per entendre com el gènere estructura la nostra vida i conforma la nostra subjectivitat. No per flagel·lar-nos, no. Per ser motor de canvi. Per, en un futur no massa llunyà, no haver de tenir “dies de”, sinó vides per viure, sense pors.